No existeix, com a tal, definit en els manuals de medicina ni diagnosticat per especialistes, que jo sàpiga, el trastorn per excés d’atenció (el seu oposat seria el TDAH). Però jo el tinc. No em costa concentrar-me. Em passa des que era nena, o chica, com diria la meva tia Tere, que esmento ja que és la causa d’aquestes línies, i a ella tornaré més endavant. No és una cosa que hagi hagut de treballar, una capacitat que hagi desenvolupat. Sempre he sigut així. M’aïllo mentre llegeixo i escric, quan veig una pel·lícula o el capítol d’una sèrie, és igual on sigui. També al mantenir una conversa amb algú, ja que, si estic parlant amb aquesta persona, és perquè m’interessa i, llavors, poso tots els meus sentits, que són més de cinc (¿han sentit parlar de la propiocepció?), en escoltar-la, fixo la mirada als seus ulls i mai la desvio. Actuo igual en les entrevistes, sense importar si soc jo que fa les preguntes o és el meu interlocutor, soc allà, en cap altre lloc. La meva editora diu que aquest trastorn, ben canalitzat, dona els seus fruits, té els seus avantatges, com que entregui (la novel·la, la nota d’autora, els agraïments, un contingut extra) dies abans de complir-se el termini, tot i que això té més a veure amb l’autoexigència, una altra virtut-defecte, que amb l’atenció.