El Tribunal Suprem, davant el mirall

Els magistrats de la Sala Segona del Tribunal Suprem que van resoldre el 15 d’octubre del 2024 declarar la competència per instruir la causa contra el fiscal general de l’Estat, Álvaro García, i la cap de la Fiscalia Provincial de Madrid, Pilar Rodríguez, eren Manuel Marchena (president), Juan Ramón Berdugo, Antonio del Moral, Susana Polo (ponent) i Carmen Lamela. Aquesta sala va nomenar instructor el magistrat Ángel Hurtado "d’acord amb el torn establert". Potser per una indissimulable influència sartreana, em pregunto des de fa setmanes, i em decideixo a confessar-ho ara, si tots ells –o només alguns, o almenys un o una– no s’han sentit temptats d’emular el que passa en aquella comèdia de teatre dedicada per Sartre als mitjans de comunicació en els anys cinquanta. I, en particular, una de les escenes en què un dels personatges es planta davant el mirall i fa uns gestos. Qui l’acull a casa seva li pregunta què està fent, i ell contesta que fa els seus assajos. Quan li pregunta què assaja, la resposta és: "Em menteixo a mi mateix". I, davant la sorpresa del seu interlocutor, que inquireix si també ho fa amb si mateix, el primer explica per què: "A mi en primer lloc. Tinc massa inclinació pel cinisme: és indispensable que jo sigui el primer enganyat". Els cinc magistrats de la sala citats integraven la Sala Segona del Tribunal Suprem quan una filtració –de la mateixa Sala Segona– va permetre al "periodisme d’investigació" anticipar la sentència del procés en alguns mitjans abans de la data prevista, el dilluns 14 d’octubre del 2019, per comunicar-la a les parts de la causa. Deixem Sartre per retrocedir dels anys cinquanta als quaranta, a Hollywood. Perquè els cinc magistrats de la sala han recreat una escena de la pel·lícula Casablanca (1942), en què el guió elaborat per al director Michael Curtiz ens deixava aquella escena protagonitzada pel capità francès Renault en què entra al Rick’s Café, que regenta el personatge que interpreta Humphrey Bogart, toca el xiulet i exclama: "Tothom ha d’abandonar el local. Es tanca aquest cafè fins a nou avís, surtin immediatament". I, mentre els clients marxen, Rick s’adreça al capità: "¿Amb quin dret em tanca vostè el local?". "Quin escàndol, quin escàndol. ¡He descobert que aquí es juga!", respon el capital, mentre li indica amb complicitat que s’aparti, alhora que el crupier li estén els diners i diu: "Els seus guanys, senyor". Renault agafa els diners i xiuxiueja: "Moltes gràcies". Aixeca la mà amb els diners i crida: "¡Tothom fora!" La sala suprema, amb Marchena al capdavant, en efecte, ha tocat el xiulet. El TSJM va enviar, el juliol passat, una exposició raonada al Suprem perquè investigués el FGE per una nota informativa emesa per la Fiscalia Provincial de Madrid en què es desmentia una informació difosa per MAR sobre dos delictes fiscals (350.000 euros evadits) –que va assumir Carlos Neira, advocat d’Alberto González Amador, en relació amb un contracte de compravenda de mascaretes durant la pandèmia–, tenia caràcters delictius per revelar, presumptament, dades reservades. Qui va revelar secrets Qui sí que havia fet una revelació de secret d’un tercer –del fiscal– havia sigut MAR. Perquè, davant la notícia periodística del dilluns 12 de març del 2024 segons la qual es perseguia per delictes fiscals González Amador, parella de Díaz Ayuso, va filtrar un correu que havia enviat el fiscal Julián Salto a Carlos Neira, advocat de González Amador –en resposta al que li havia enviat prèviament en què reconeixia els dos delictes–, en què contestava que, en efecte, es podia negociar un pacte per tancar l’assumpte. MAR va vendre gat per llebre per salvar González Amador i la seva parella. Al seu torn, Díaz Ayuso va fer com el calamar i va escopir la seva tinta. No hi havia cap delicte i tot era un muntatge de Pedro Sánchez. Però MAR va revelar així un secret. Perquè tant MAR com la UCO i l’instructor atribueixen, fins ara sense indici ni prova, la filtració del 12 de març, ja no del correu, sinó de la notícia de l’expedient de l’Agència Tributària, a Eldiario.es, a la FGE. I amb l’argumentari –fals– que al pacte de conformitat no s’arribava perquè "des de dalt", és a dir, la FGE, s’impedia. MAR ha declarat a Hurtado que aquesta era una deducció seva. L’essencial: MAR va defensar la reputació d’Isabel Díaz Ayuso. No són les meves paraules. El cap de gabinet de la presidenta ho va explicar amb totes les lletres a Susanna Griso: "He sortit en defensa, i poques vegades, eh, d’Alberto González Amador, primer perquè insisteixo que és una persona honorable, però també perquè la crítica a ell afect la reputació de la presidenta del Govern, i aquesta sí que és la meva missió, el que afecti la reputació de la presidenta del Govern, sigui aquest cas o un altre, és la meva missió defensar-la a ella". Seguint la lògica de MAR, ¿no afecta aquesta realitat la reputació de Díaz Ayuso? Doncs és clar. Quan la petició del TSJM va arribar al Suprem, aquest va necessitar dos mesos i mig per deliberar. ¿Què va passar? La magistrada ponent, Susana Polo, no compartia el criteri d’obrir una investigació del fiscal general de l’Estat per la nota informativa. Per aconseguir la unanimitat de la sala, en lloc d’investigar el que demanava el TSJM, es va canviar l’objecte de la investigació. Va ser una curiosa resolució a l’estil de Groucho: s’atribueix al cèlebre actor la frase d’"aquests són els meus principis, i si no li agraden, en tinc d’altres". I potser algun dels magistrats de la sala es va mirar al mirall i es va posar les mans al cap quan l’instructor Hurtado va decidir enviar la UCO a la Fiscalia General de l’Estat i a la Fiscalia Provincial de Madrid per endur-se tota la informació dels dispositius –mòbils, tauletes i ordinadors– i espiar judicialment en el que, sens dubte, és l’afectació més notòria al dret fonamental al secret de les comunicacions i la llibertat d’expressió en consideració a "indicis", que en cap cas suposa o substitueix un judici raonat de proporcionalitat. L’instructor va córrer de seguida a limitar el que havia demanat –tota la informació ja està en poder de la UCO– i va demanar dades entre els dies 8 i el 14 de març del 2024. Per a aquest viatge no feia falta encarregar les alforges que es va emportar la UCO. Ser fiscal general de l’Estat amb un govern progressista és estar a contracorrent. No pots actuar com si això no existís i pensar que tu pots fer com a FGE de Pedro Sánchez el mateix que feia Jesús Cardenal com a fiscal general de José María Aznar. El fiscal general de l’Estat que presumeixi de progressista està ferit de mort ab initio i si no vas amb compte et maten. Ara mateix, el jutge Hurtado ja té més dades –mitjançant empreses telefòniques– i procedirà a l’execució. I, és clar, no s’ha d’oblidar que, també, Marchena sap fer-ho bé. I tu no.

El Tribunal Suprem, davant el mirall

Farsa i prestidigitació de Miguel Ángel Rodríguez per protegir la reputació de Díaz Ayuso

El més llegit