Més desigualtat: ¿mite o realitat?

Per mesurar la desigualtat de renda disposem de l’índex de Gini, que pren un valor entre 0 –si tots els ciutadans tenen la mateixa renda– i 100 –si una sola persona concentra tota la renda de l’economia–si. A Espanya aquest índex va registrar un valor de 31,5 el 2023 (29,9 a Catalunya i 29,6 a la UE), el nivell més baix des del 2004. ¿Què explica aquesta reducció de la desigualtat? En primer lloc, el creixement econòmic dels últims anys, que han permès crear una gran quantitat de llocs de treball. En segon lloc, l’augment del salari mínim i, en tercer lloc, l’ampliació de les polítiques redistributives durant les últimes tres crisis (financera, covid i energètica). Algunes d’aquestes mesures són l’ingrés mínim vital, els ertos, les ajudes per combatre la inflació o els impostos cada vegada més progressius. L’evolució dels salaris que publica l’EPA (INE) ens mostra com ha canviat la distribució dels ingressos laborals en els últims anys. Sense descomptar la inflació, el salari brut mitjà de les persones assalariades a Espanya va créixer un 16,9% entre el 2018 i el 2023, situant-se en 2.273 euros al mes el 2023. Però no tots els col·lectius han registrat el mateix increment. Els salaris han crescut més en els grups de menys ingrés: dones (20,8%), joves fins a 24 anys (27,1%), immigrants (29%), empleats a temps parcial (22,7%) i treballadors amb estudis primaris (29,2%). Tots aquests col·lectius s’han beneficiat de l’augment del salari mínim, que recordem que s’ha incrementat un 54% entre el 2018 i el 2023. Sens dubte, el salari mínim ha contribuït a reduir la desigualtat salarial, com demostra que la relació entre el salari mitjà del decil 1 (el 10% de les persones assalariades que menys cobren) i el decil 10 (el 10% que més cobra) s’hagi reduït de 10 a 8,4. ¿Per què, si la desigualtat es redueix i l’economia continua creixent, la percepció de la ciutadania és tan negativa? D’una banda, hi ha l’augment de la inflació i l’efecte que ha tingut sobre la pèrdua de poder adquisitiu dels salaris. Aquest fenomen ha afectat tots els grups de renda i, per tant, no queda reflectit a l’índex Gini de desigualtat. Entre el 2018 i el 2023 la inflació ha pujat un 16,1% i el salari mitjà un 16,9%, i per això el salari real (descomptada la inflació) pràcticament està igual que cinc anys enrere. D’altra banda, el fort increment del lloguer ha afectat la capacitat de consum i estalvi, especialment de les noves llars. En el quinquenni 2018-2023, el lloguer mitjà a Espanya ha augmentat un 21%, i si hi sumem el 2024, l’increment arriba al 35% (a la ciutat de Barcelona, un 45%), molt per sobre de l’increment del salari real. Els joves són el col·lectiu més afectat (també els immigrants), ja que cada cop viuen més de lloguer perquè no poden accedir a la compra. La proporció de joves que són propietaris de vivenda s’ha reduït a la meitat en 10 anys: del 69% el 2011 al 32% el 2022. En definitiva, la desigualtat de renda s’ha reduït, però és sol part del problema. Per garantir el progrés econòmic d’una societat i el de les futures generacions també cal tenir en compte la distribució de la riquesa acumulada (immobiliària i financera). A priori hi ha una relació positiva entre la desigualtat de renda i la desigualtat de riquesa, perquè les persones amb millors rendes poden adquirir més patrimoni, fet que les ajuda a obtenir més rendes, cosa que amplia així la diferència respecte als que no tenen capacitat d’estalvi per invertir. No obstant, sembla que aquesta relació positiva entre les dues desigualtats s’ha debilitat els últims anys, perquè la reducció de la desigualtat de renda no ha anat acompanyada d’una reducció de la desigualtat de riquesa. El principal motiu és que la població amb menys ingressos ha de fer front a un alt cost del lloguer, cosa que limita la seva capacitat d’estalvi i de formar un patrimoni, mentre que qui ja té el patrimoni incrementa cada vegada més les seves rendes (de lloguer i financeres) i l’acumulació de riquesa. Per això és important atacar, alhora, la desigualtat d’ingressos per donar oportunitats a tota la població segons les seves capacitats i formació, i alhora, realitzar una política de vivenda que permeti a la classe treballadora estalviar i augmentar la seva riquesa patrimonial, que garantirà no només el seu progrés econòmic sinó també el de les següents generacions. Així ha passat en el passat i així hauria de continuar sent en el futur.

El més llegit