El primer dia de gener va morir als 89 anys l’escriptor David Lodge, i jo el recordaré sobretot com un dels pocs narradors que m’han fet riure mentre llegia. Riure en veu alta, vull dir, de deixar anar una riallada i no només un somriure, quan de sobte et sorprenia amb una frase brillant o una escena tan ben travada que treia tot el suc a la situació de comèdia. Lodge tenia un doble perfil de professor de literatura i novel·lista corrosiu. Amb una mà escrivia assajos savis com ara L’art de la ficció, o una novel·la de to literari com ¡El autor, el autor!, a partir de la figura de Henry James. I amb l’altra dedicava el seu talent a construir novel·les satíriques que furgaven en el contrast entre les tradicions socials ben arrelades, sobretot en el món acadèmic britànic, i les novetats transgressores dels nous temps, ja fos a través del feminisme, les teràpies alternatives o el turisme. A Intercanvis, per exemple, una de les seves obres més hilarants, un professor de Califòrnia, especialista en novel·la anglesa del segle XIX, intercanvia durant sis mesos la seva plaça a la universitat amb un col·lega anglès. L’adaptació temporal a un estil de vida i una cultura diferents els crea a tots dos tota mena de malentesos i situacions límit, i al final l’intercanvi esdevé fins i tot de parella.