En una tarda de la bombolla nadalenca, la meva amiga María i jo ens mirem còmplices quan el Miquel va dir una cosa que va semblar remoure la colla, composta majoritàriament per divorciats amb solera. Potser la frase només em va sacsejar a mi. No sé ben bé com va sortir el tema ni recordo les paraules exactes, però sí la música o, més ben dit, el silenci fugaç que va sobrevolar el saló, a casa del Juanjo. El nostre amic parlava d’aquell instant fatídic, entre els que viuen sols, de posar la clau al pany, tancar la porta, penjar l’abric i sentir que la casa et cau a sobre perquè no hi ha ningú amb qui compartir la jornada, un conat de fluixera que de vegades ensenya la pota encara que la soledat sigui triada o abraçada esportivament. Tot i que vam acabar rient per les butxaques, també és veritat aprendre a estar bé amb un mateix constitueix un dels desafiaments de la vida, un element essencial de "la humanitat".