La mort del dictador em va agafar amb 10 anys i conservo, per tant, un record infantil, a fogonades en blanc i negre: Arias Navarro a la tele, amb la veu compungida; la meva mare, que va baixar de seguida a comprar oli i llegums, per si de cas, per la memòria de la gana; i el clima d’inquietud al replà, entre altres raons perquè el fill dels veïns estava fent la mili a Melilla. Van suspendre el col·le. Intuïa que en passava una de grossa i era conscient del que havien suposat la guerra i la postguerra per als meus, tot i que amb prou feines se’n parlés: la presó per a un avi, l’exili a Mèxic d’una branca, i fins a cert punt també la immigració, per la perpetuació de la pobresa al sud. Però diria que la meva família, com la gran majoria d’espanyols, va transitar per la llarga nit del franquisme segons el lema no escrit de calla, treballa, no et signifiquis.