Cadascú adapta les tradicions al seu propi tarannà, amb la idea d’afegir algun tret íntim a les celebracions de la tribu. I cadascú recorda detalls que el van marcar i que, aleshores, en el moment en què els vivia, no tenia consciència que haguessin de conformar un imaginari que evocaria anys després. En el meu cas, la cançó que entonava la meva àvia quan, el matí del dia de Reis, ens anunciava que ja havien passat per casa. Dormíem en una mateixa habitació, els petits i la meva àvia, i era ella qui proclamava l’epifania. Molt temps després, amb els meus fills, la seva mare i jo vam introduir en la cerimònia una reproducció del fragment del fresc de la capella dels Scrovegni en què el Giotto pinta l’adoració dels mags, tres personatges que simbolitzen les edats de l’home. És el frontispici de la celebració. Tot sol, després del brogit, m’assec davant la tele i torno a mirar, com cada any, The Dead, de Huston, aquell sopar a casa les tietes de Dublín on, la nit del dia 6, mengen "una oca grossa i marró sobre un llit de paper arrugat ple de tiges de julivert, un pernil enorme, un tall rodó de bou especiat, turonets de gelatina, un plat de crema coberta de nou ratllada, les imprescindibles penques d’api, i el púding de la tieta Júlia"..