Ara que s’escriuen les cartes als Reis, recordo com aprofitava aquest moment per demanar tot allò que durant l’any els meus pares no em compraven. Era l’ocasió perfecta perquè fossin esplèndids i, amb una mica de sort, em portessin els Levi’s 501 que costaven deu mil peles o aquelles nàutiques marrons que estaven de moda i que ens igualaven a tots com a tribu. En aquesta edat en què la majoria només volíem mimetitzar-nos, ja tenia prou pena, en el meu cas, per ser un pam i mig més alta que la mitjana. L’adolescència és així d’absurda. L’any de les nàutiques marrons, els Reis me’n van portar unes, efectivament, però de color blau. Em vaig queixar. Una de les millors coses de la meva mare és la insubordinació a la ximpleria. M’ha quedat el gust per la diferència.