Presents (i futurs) d’Illa i Sánchez

Salvador Illa i Pedro Sánchez van tornar a cercar, i a trobar, la sintonia en els seus discursos de balanç de l’any polític. Tots dos van fer servir el gastat leitmotiv de "girar full" i van insistir que, amb ells, s’ha deixat enrere un temps, els anys marcats pel procés, de nefastes conseqüències per als catalans. Segons la narrativa socialista, Catalunya ha sortit de les tenebres per endinsar-se en un present d’estabilitat i progrés. De llum. Si el PSC i el PSOE d’avui exhibeixen aquesta harmonia és perquè Illa ha assumit amb gran docilitat les successives ziga-zagues de Sánchez. Uns moviments fruit de les dures condicions fixades en diferents moments per l’independentisme. Ha estat així, si esmentem l’exemple més vistós, amb l’amnistia. Illa va passar a defensar-la amb aparent convicció just després que ho fes el seu company Sánchez. Ha estat d’aquesta manera accidentalista i accidentada que s’ha anat esculpint l’agenda catalana de tots dos. Salvador Illa ha intentat llançar, mentrestant, alguns projectes propis, singularment la construcció massiva de pisos, 50.000 fins a l’any 2030. Una promesa gens original –altres van formular plans semblants en el passat– i que, almenys a parer meu, és difícil que vegem complerta, cosa que no exclou que, en efecte, el preu i l’escassetat d’habitatge sigui un dels problemes més grossos que avui té la societat catalana. Illa i Sánchez, dèiem, intenten avançar en comandita, però les situacions que enfronten l’un i l’altre, aquí, a Catalunya, i allà, al conjunt d’Espanya, no tenen res a veure. El president de la Generalitat ocupa el càrrec des de fa uns quants mesos, durant els quals s’ha esforçat a emetre una sèrie de senyals –rebre el president Pujol, però també participar en el 12 d’octubre i col·locar la bandera espanyola al seu despatx del Palau de la Generalitat– que l’ubiquin en allò que calcula que és la centralitat catalana. A més, ha evitat xocar amb l’independentisme. El PSC d’Illa és sobretot la representació a Catalunya del PSOE, diguem que comprensiu, de Sánchez. El de la necessitat metamorfosada en virtut. Enllà de l’Ebre, el líder espanyol continua donant mostres de la seva extrema, gairebé sobrehumana, capacitat de resistència, alhora que fa el possible i també l’impossible –malgrat que no sempre amb èxit– per mantenir els fràgils equilibris entre els seus heterogenis aliats. El PP d’Alberto Núñez Feijóo, que va arribar a Madrid proclamant que no insultaria Sánchez, ho fia tot al tremendisme i –una gran equivocació– a l’estratègia de ventar al voltant de Sánchez tants escàndols de corrupció –reals, inventats o a mitges– com sigui possible, amb l’esperança que el fang l’acabarà sepultant. Salvador Illa va guanyar les passades eleccions a Catalunya en gran part gràcies al cansament i la frustració independentistes. Després, els partits que representen aquest independentisme han estat immersos en els seus diferents –i, en el cas d’ERC, traumàtic– processos congressuals. El socialista ha pogut actuar, doncs, amb notable tranquil·litat. Això no vol dir que no hagi comès cap error. Potser el més vistós és l’anunci de retallar dràsticament les hores de literatura catalana i castellana a batxillerat. La consellera Niubó va haver de rectificar aparatosament. Tot porta a pensar que a Illa se li complicaran les coses progressivament. D’una banda, els independentistes, un cop superades les seves cuites immediates, s’esforçaran per exercir una oposició contundent (una de les conclusions clares del congrés d’ERC, més enllà de l’elecció d’Oriol Junqueras, és que el partit ha de ser més dur amb els socialistes). D’altra banda, a mesura que el temps avanci, se li exigirà el compliment de les promeses d’ara. I se’l podrà avaluar. Tot i això, Salvador Illa pot aconseguir el que anhela, és a dir, consolidar una posició políticament hegemònica a Catalunya que, si les dues grans forces independentistes no reaccionen adequadament, pot durar almenys dues o tres legislatures. No tan clar es dibuixa el futur de Sánchez, que continuarà patint, suportant un calvari –i en això Puigdemont, sens dubte, hi tindrà molt a veure– per poder continuar avançant. Dit això, i encara que el PP i Junts han descobert que es poden concertar per martiritzar-lo quan els vingui de gust, no els imagino tancant una moció de censura per enderrocar el Govern de Sánchez. No crec que això passi durant el 2025, encara que alguns, a Madrid, disfruten enormement fantasiejant amb la idea.

Presents (i futurs) d’Illa i Sánchez

El president de la Generalitat va guanyar les passades eleccions en gran part gràcies al cansament i la frustració independentistes, però les coses se li aniran complicant a mesura que se’l pugui avaluar

Tot i que el PP i Junts han descobert que es poden concertar per martiritzar el president quan els vingui de gust, no els imagino tancant una moció de censura

El més llegit