Abaixar el micro a les dones

Telecinco. Programa amb Bárbara Rey al plató. Potser ho han vist. Alessandro Lequio va preguntar a Rey si considerava que el xantatge és un comportament legítim. I ella va respondre que veia molt pitjor "els maltractaments que han patit moltes altres dones". Atès el que preguntava, Rey va remetre l’audiència a buscar a Google "les cartes de la vergonya" amb el nom d’ell. "¡Perquè vegeu que li encanta pegar a les dones i ho reconeix!", va exclamar ella. El programa intentava moderar una entrevista que no s’imaginaven que acabaria així, i Bárbara no volia callar. Va denunciar que no sap "com existeix encara alguna televisió que contracti Lequio", moment en què els moderadors van intentar silenciar-la. Sense èxit, el presentador va donar l’ordre molt seriós: "¿Li abaixeu el micro, sisplau?" assenyalant amb el dit Bárbara. I així, canviar de tema. Aquell gest va significar més que mil paraules. I no només per Bárbara, que abaixar el seu micro va ser el "càstig" per desviar-se del tema i traspassar una línia vermella. El fons és que aquest abaixar el micro representa Bárbara Rey, periodistes d’aquest país i moltes dones. Dones a qui es fa callar quan assenyalen agressors (tot i que ells ho reconeguin). Dones a qui se silencia quan incomoden homes amb noms, cognoms i poder. Periodistes dones eliminades de programes per ser "massa" feministes. Periodistes dones vetades o acomiadades per no tolerar en plató reflexions masclistes o sense contundència contra el maltractament. Periodistes dones a qui "corregir" fora de càmera per "controlar" el seu missatge. Dones apartades, aïllades, marginades, callades, mentre els masclistes escalfen el seient agraïts amb el suport dels de dalt. En la meva vida he vist que a aquests paios els abaixin el micro. Lequio no parava de cridar que ell no va ser denunciat, però els fets hi són. Una primera denúncia (quan encara no hi havia ni llei de violència de gènere) que Antonia Dell’Atte va retirar, com tantes, pensant en el seu fill. Després, ell la va denunciar per calúmnies i no va guanyar. Els fets ja havien prescrit aleshores. Quan no han prescrit és que no hi ha proves, però ja sabem quantes dones sense denunciar o denunciant han acabat sota terra assassinades. No denunciar o arxivar no significa que no hagi passat. Amb el tema d’Íñigo Errejón, em van dir que una periodista de la cadena (que ni recordo) va dir alguna cosa així com que ens estava quedant un feminisme preciós. En concret, a les que ens van avisar d’aquest cas les mateixes víctimes. Sembla molestar que d’altres no sabessin res, malgrat aquell tuit públic sobre Errejón l’estiu passat. Potser les víctimes busquen parlar amb persones que sentin com a espai segur. Si no venen amb tu, pot ser el resultat de donar veu a masclistes al plató i, de vegades, fins agressors. Recordo Arcuri o el Yoyas. Després, molt dotze mesos, dotze causes, però ni això ho amaga. Quin gran lema aquell de "gos no menja gos". Ara sí que us està quedant un feminisme preciós.

El més llegit