Mahfuz viu

L’11 de desembre passat hauria complert 113 anys Naguib Mahfuz, primer Nobel de literatura egipci. Uns dies abans d’aquesta efemèride vaig estar al Caire, i tot continua recordant els seus llibres, novel·les que són sempre la mateixa novel·la, una d’un realisme social tan tendre en les formes com dur en el fons, una d’històries personals i corals al mateix temps, per les quals Mahfuz és capaç de donar una projecció universal a les penes vitals dels seus personatges d’un barri popular del vell Caire. Els seus llibres parlen fonamentalment de política –tot és política–, de dinàmiques familiars entre l’amor i el caïnisme, de religió, de sexualitat bategant i reprimida, de la lluita per sobreviure al dia que neix, del què diran i d’un entorn social aferrissat. En aquest campi qui pugui, el seu personatge principal sempre té ànsia de grimpar, d’aconseguir una recomanació a través d’un familiar de genealogia remota per a un lloc de petit funcionari, un magre premi a tota una sèrie de proves i dilemes morals que se succeeixen indefectiblement en el relat, desafiaments que posen la persona en la tessitura d’humiliar-se i deixar de banda la seva dignitat pel supòsit final superior d’aconseguir un carreguet, un salvavides social que el tregui de la misèria i li permeti revertir una cadena tròfica social implacable i vigent des dels faraons. Així, Mahfuz condueix suaument, a través del fil de la seva filosa literària, els seus personatges davant els seus conflictes. Aquests estan inscrits en el seu destí, i ell transcriu aquest maktub (que està escrit) en la ficció verista de la seva novel·la. Parla Mahfuz de tot un codi de costums i de com la religiositat i la hipocresia ho impregnen tot, uns arcans que l’escriptor, profund coneixedor de la història del seu país, posa en qüestió mitjançant la fotografia que fa de la societat d’un temps immediatament anterior al seu. La seva crua descripció de la realitat és, en el fons, un bonic al·legat liberal. Aquesta manera de pensar i d’expressar-se li va costar una acusació per heretgia i un atemptat idèntic al que patiria Salman Rushdie, quan va ser apunyalat per un islamista el 1994. Ja mai més va tornar a ser el mateix. Com per ser-ho. Entre dos palaus La primera vegada que vaig ser al Caire va ser el 2011, entre dues revolucions. Una de les seves millors novel·les es titula Entre dos palaus, primera part de la seva coneguda Trilogia del Caire. En aquell temps el país es debatia precisament entre dos palaus diferents, el de la revolució liberal que uns quants joves valents van començar per Facebook, i el dels Germans Musulmans, que havien estat esperant aquell moment en què poder assaltar el cel des de feia més de 80 anys. Tot just un any després, Egipte, fidel a una història política plena de vaivens, va fer una tombarella lampedusiana i va tornar, mitjançant una contrarevolució, a la casella de sortida prèvia a la thawra –revolució– del 2011. La seva gent havia provat el nou xarop islamista i va semblar que no els agradava. No obstant, tampoc va triomfar llavors –2013– el liberalisme espiritual que Mahfuz, exfuncionari del Ministeri d’Assumptes Religiosos, destil·lava en els seus llibres. Potser una societat eminentment rural com l’egípcia no estava preparada per a modernitats sociopolítiques que l’apartessin d’un patrimoni religiós tan potent com encara present. Egipte ha sigut, durant dècades, la referència de tot el món àrab, el Macondo on tot transcorre, la realitat extrapolable a la resta de la regió. Com Egipte, el món àrab sembla no haver aconseguit resoldre aquesta dicotomia política entre autocràcia secular i islamisme, dos dels grans temes que trobem en Mahfuz. La tercera via liberal dels intel·lectuals del Cafè Riche sempre sembla preterida per aquestes dues forces tel·lúriques de l’"home fort" –generalment un militar– i del "xeic" àvid d’aplicar la xaria des del púlpit d’una mesquita. El bastó o el Llibre. En aquest pols històric entre extrems viu atrapada la societat àrab, després de dècades de règims únics que li han furtat el paper dinamitzador que li havia de ser propi. El que ha passat a Síria fa tot just quinze dies obre de nou un debat que es remunta a la caiguda de l’Imperi otomà i als processos de descolonització, un període de la història que Mahfuz descriu amb mestria existencialista. La seva era –és– una literatura d’observació que enclou un missatge d’esperança, un crit d’emancipació nacional a través de l’exercici de la llibertat individual, una invitació tan subtil com revolucionària a arrabassar el càlam amb què s’escriu la història a aquells que sempre ho han fet amb les línies tortes de l’arbitrarietat, ja fos invocant la pàtria o Déu.

Mahfuz viu

Al Caire, tot continua recordant els llibres del Nobel

El més llegit