L’independentisme no sap què fer amb els seus màrtirs. Quan semblava que Junqueras estava al caire de l’abisme, ha aconseguit sobreviure amb una diferència suficient per rearmar-se en el partit, però insuficient per donar a Esquerra l’aire fresc i l’impuls que necessita per sortir del pou. Davant, Puigdemont havia aconseguit creuar el Rubicó de la ratificació en el seu propi congrés, però sota la solidesa del seu mandat cada vegada són més sorollosos els moviments interns per tornar a l’antiga Convergència. I, tot i que Junqueras és el que més ferides de guerra haurà de guarir, els dos líders queden en una posició semblant: han aconseguit sobreviure, però s’han quedat sense relat. Sí, els dos tòtems històrics del 2017 estan encara vius, però han perdut la credibilitat i l’energia per donar un nou impuls a un moviment que, després de les múltiples lluites intestines, ha anat perdent a poc a poc la centralitat i l’agenda. En l’horitzó immediat s’intueix una terrible paradoxa: la fortalesa interna de Junqueras i Puigdemont és en realitat una rèmora per a l’independentisme, el símptoma fatal de la seva incapacitat per renovar-se.