Luigi Mangione ha matat un home a sang freda, però no és el crim, sinó el criminal, el que atrau les mirades, i fa dies que estem atrapats en aquesta contradicció. Passa sovint amb els magnicidis, només que la víctima no era mundialment famosa: Brian Thompson era un alt càrrec d’una companyia asseguradora mèdica que va ser assassinat a trets al cor de Manhattan. L’assassinat ha posat a l’ull de l’huracà el descontentament pel mal funcionament del sistema sanitari del país i els abusos de les companyies d’assegurances, i així és com la gravetat objectiva del crim, treure una vida, s’ha convertit en un terròs de sucre que es dissol en la fúria i la frustració dels indignats que han vist en l’assassinat una resposta justiciera, ciutadans impotents davant la vulnerabilitat de malalties greus que volen un tractament que no poden finançar. La personalització d’aquest mal difús en un alt càrrec d’empresa ha anat acompanyada de la identificació dels damnificats del sistema amb Mangione, un jove guapo, atlètic, procedent d’una família lluitadora i respectada que li ha donat la millor educació que ha pogut. Fins fa sis mesos, una jove promesa amb un brillant futur. La mala sort d’una lesió dolorosa sembla que va alimentar l’odi i la violència, potser també el trastorn mental, un còctel tan perillós com creixent entre els joves.