Certs llibres es queden a la tauleta de nit una eternitat. No perquè s’ennueguin, sinó al contrari, perquè mai s’acaben del tot. Són allí com a passarel·la entre lectures. També per a les nits en què el cansament apila pedres sobre les parpelles. Són un parell els títols que fa mesos, anys potser, que són al costat del meu llit. No marxen perquè, conscients que saben acompanyar bé, defugen l’anonimat de la prestatgeria: Poesía reunida, de Philip Larkin, i els Diarios d’Iñaki Uriarte. Fa una setmana també ha arribat per quedar-se, com una espècie de bíblia laica, La gran transformación (Galaxia Gutenberg), de Winston Manrique Sabogal.