Tinc una debilitat especial per Itàlia i, molt particularment, per Roma. No hi ha millor ciutat per viure, en clara competència amb Barcelona, si és que encara es pot viure a les ciutats. Per a una altra vida, demano néixer dona romana de les elegants, d’aquelles que gasten el luxe silenciós, que prioritzen la discreció, la qualitat i la sofisticació per sobre de l’ostentació o el logotip visible: vaja, que tenen una pila de pasta i no ho van demostrant, se’n van a un restaurant de barri i es mengen una carbonara espectacular amb una amiga i una copa de vi rosso. I de les que, tot i tenir diners, s’inscriurien en una campanya com la que ha sacsejat la ciutat: el pacte de la carbonara. Sembla que la temptació del turisme –res que no sapiguem– està portant molts restaurants a especular amb el plat de pasta, formatge, ou, guanciale i pebre negre, i ja és difícil trobar-lo per sota dels dotze euros a la ciutat. M’encantaria sortir de marxa per la Via del Corso despotricant –"ma che cosa fai?!"–, exigint un pacte de contenció de preus, com ha fet l’associació de consumidors italiana.