Els tres primers mesos de Salvador Illa al capdavant de la presidència de la Generalitat han sigut plàcids. El líder del PSC sabia el que volia i ho ha fet: accelerar la normalització institucional i governar per a tothom, com diu el seu eslògan publicitari. I, segurament, a tothom li semblava bé. Així que, a la pràctica, ha sigut un Govern sense oposició. I tampoc l’ha buscat. Junts ja va acabar el seu congrés fa unes setmanes i el seu rumb sembla clar: posar en valor els seus vots al Congrés i assegurar l’aplicació de l’amnistia per a Carles Puigdemont. Catalunya, per ara, queda en un segon pla, encara que es passin el dia vociferant sobre la descatalanització de la Generalitat, un clàssic de les seves temporades a l’oposició i les últimes cuades de la seva habitual "Catalunya soc jo". Esquerra acaba avui el seu congrés, en el qual no hi ha hagut debat estratègic sinó personal. En el tram final, la lluita pels vots del grupuscle d’Alfred Bosch ha portat Oriol Junqueras i Xavier Godàs a ficar-se a la gola del llop i qüestionar l’acord d’investidura amb el PSC. No era el plantejament inicial en cap dels dos casos. Per raons diferents, la vida intel·ligent a Esquerra sap que el que el partit necessita és reconstruir-se després de l’etapa de més acumulació de poder des de la Segona República. I les eines que té per fer-ho passen per la utilitat dels seus electes, sigui als ajuntaments, a les diputacions, al Parlament o al Congrés. I aquí la cosa requereix establir pactes amb el PSC, no com a opció estratègica, sinó per un simple principi de realitat. Junts continua fora de la política institucional i amb ells no sumen majories gairebé enlloc. En això coincideixen tant el grup de Junqueras, que somia a substituir el PSC, com el de Godàs, que aspira a deixar de ser un partit atrapa-ho tot i coqueteja amb la idea d’esgarrapar votants als Comuns, sense Colau, i a la CUP, sense lideratge. A Illa se li acaba el període de gràcia, però no hi ha Govern sense oposició.