Diuen les cròniques de Damasc que, després de la irrupció al palau presidencial de Bashar al-Assad, fugit a Moscou a la desesperada, els rebels van trobar el terra del seu despatx atapeït de papers i llibres escampats, entre ells un assaig sobre la història militar de Rússia (el diable sol habitar en els detalls). També hi van trobar una biografia de sa mateixitat i, sobre l’escriptori, diversos blísters de benzodiazepines, pastilles contra l’insomni i l’ansietat, de les quals farà falta un bon arsenal a escala planetària. És encomanadissa l’alegria que transmeten les imatges que arriben des de Síria després del final (per ara) de 13 anys de guerra civil: l’enderrocament de les estàtues, l’alliberament dels presos, la caiguda en suma d’una cleptocràcia corrupta i despietada que ha destrossat la vida dels ciutadans. Ja es van viure esclats semblants d’entusiasme el 2001, quan els afganesos es van alliberar dels talibans; el 2003 després de la caiguda a l’Iraq de Saddam Hussein, un altre baasista, i el 2011 amb l’ocàs de Gaddafi a Líbia. Per això i per l’intricat (des)equilibri d’interessos al Pròxim Orient convindria accionar el fre de mà.