Ferir-se

Des que tinc capacitat de recordar, em faig ferides als polzes. De nena, la meva mare em tapava, amb tiretes o esparadrap, aquests dits per evitar que em fes més mal. No servia de res: m’ho acabava traient tot i persistia. Amb els anys, la seva absència, la meva vida reconstruïda, m’he continuat autolesionant, fins al punt que a la pell se m’hi han fet calls. Es diu, el meu trastorn mental, dermatotil·lomania, i no només el pateixo jo. Ho vaig descobrir llegint Rosa Montero, el seu llibre, meravellós, El peligro de estar cuerda (Seix Barral, 2022). Fa dies, xerrant amb ella a la Fira del Llibre de Guadalajara (FIL), a Mèxic, explicant-li un tema personal que m’afligeix i condiciona l’estat d’ànim, li vaig ensenyar els polzes sense pudor, sabedora que m’entendria. Llavors, la Rosa em va agafar les mans i em va ensenyar les seves, els dits, ferits, ho sé, jo també, reina. Segons la Societat Espanyola de Psiquiatria Legal, "el trastorn d’excoriació de la pell és un comportament repetitiu en què una persona pessiga o es rasca la pell de manera compulsiva i que sovint té comorbiditat amb altres trastorns psiquiàtrics com l’ansietat o el trastorn obsessivocompulsiu". Els que el patim ni tan sols som conscients que ho estem fent: em puc adormir amb els dits índexs en aquesta posició, disposats a acarnissar-se amb els polzes. Tot empitjora en èpoques de nerviosisme, massa feina, responsabilitats, preocupacions, trobades desagradables, sent, com soc, tan introvertida, patològicament insegura. Aquells dies, a la FIL, sense farmaciola a mà, els dits tenien un aspecte preocupant i com més malament els veia més gratava, com una addicció, l’única que tinc. Trobava satisfacció a fer-me mal, l’hostilitat pròpia, afegida a l’aliena. Empatia M’he acostumat a això i a creuar-me amb gent narcisista en un món, el literari, dominat per l’ego. Acostumo a estar alerta, incòmoda, tendeixo a cuidar les paraules que dic en públic, em sento jutjada, observada, i em desfogo amb els polzes. D’aquí ve la meva sorpresa quan no passa res d’això al creuar-me amb persones empàtiques, en aquests escenaris o en llocs anodins, com un aeroport, amb estranys al meu voltant. Una d’elles em va regalar, abans d’embarcar a l’avió que m’havia de tornar a casa, un d’aquells moments que fan que tot continuï valent la pena: l’escriptura, els viatges, la vida. Asseguda en una taula alta, de cara a l’exterior, amb l’ordinador encès, teclejant, al meu costat hi havia un pilot, esperant. El seu vol, amb destí a Ciutat de Mèxic, s’havia endarrerit per la boira, em va dir. Feia temps que no tenia Madrid com a destí, però esperava tornar i mirar de pagar una multa que li van posar en l’última visita que hi va fer. La seva cordialitat va fer que superés la meva timidesa, li vaig dir que era escriptora, em va preguntar pels meus llibres, què escrivia, em va felicitar, em va mirar amb admiració. Tornant del lavabo, després de demanar-li que em vigilés les pertinences, havia comprat la novel·la amb què vaig guanyar el premi Nadal, en una setmana començaré a llegir-te, em va dir. Gràcies, li vaig contestar, emocionada, per tot. Abans d’acomiadar-nos, vam intercanviar adreces de correu i, a l’estrènyer-nos les mans, em vaig fixar en els meus dits, sans i estalvis aquella estona, durant tota la conversa.

El més llegit