L’enfonsament de la dictadura de Bashar al-Assad en només 11 dies és una de les primeres conseqüències de la introducció d’una sèrie de variables en el panorama canviant del Pròxim Orient i de l’escenari geopolític global. S’ha fet evident que una Rússia entrampada en la guerra d’Ucraïna no pot sostenir la seva xarxa d’influència en escenaris tan allunyats com Síria, el Sahel o Amèrica Llatina i que els danys infligits per Israel als satèl·lits de l’Iran han deixat el règim sirià sense el seu altre suport. L’horitzó dels Estats Units entrant en una nova era aïllacionista quan prengui possessió Donald Trump, d’altra banda, ja es dona per descomptat i s’ha vist com una oportunitat per alguns actors, com Turquia, mentre d’altres, com Ucraïna o Europa, veuen com s’acosta un autèntic desafiament. Els missatges de Trump una vegada els esdeveniments es van desencadenar –"aquesta no és la nostra lluita", "que passi el que hagi de passar", "no ens hi involucrem"– no fan més que afegir elements d’incertesa sobre quina serà la Síria que sorgeixi de la runa després de la caiguda del règim d’Assad.