El petit príncep Macron

Fa temps que els meteoròlegs de la política detecten ones d’inestabilitat made in anys vint del segle XXI. Solquen nord i sud, est i oest. En el cas de França, venen de lluny perquè per als intel·lectuals francesos la declinologia és una ciència gairebé fundacional i té un prestatge propi a les llibreries. La presidència d’Emmanuel Macron representa això amb aplicació, com si seguís un guió que ja va ser anunciat per De Gaulle en les seves memòries. Quan va convocar unes eleccions legislatives, Macron va corroborar, anticipadament i amb autosuficiència, allò que Mitterrand havia assajat amb maquiavel·lisme: afavorir en profit propi la salut política de la dinastia Le Pen. Així ha caigut el primer ministre Barnier, Mister Brexit, que també surt d’escena a la força. Indirectament, Macron ha suspès el cordó sanitari que la República Francesa havia posat a la dreta més dura. Sense fars antiboira, ara Macron ha començat a buscar un nou primer ministre. Amb successives dècades sense executar les reformes imprescindibles, França també ha perdut pes a Brussel·les i als mercats globals. La Cinquena República s’entotsola cada dia, amb els sindicats de la funció pública sempre a l’aguait. En el col·lapse polític de França, l’extrema esquerra i l’extrema dreta només han estat actors secundaris en un drama protagonitzat per Macron. Els seus "tics" han superat les seves virtuts. Tal vegada Macron és l’encarnació arcaica de l’elit, en versió narcisista, del primer de la classe que dona lliçons al professor. La veritat és que Macron té cansats un alt percentatge de francesos. Va ser un voluminós error la convocatòria electoral anticipada i des de llavors no aixeca el cap. És dubtós que sobrevisqui. Fins i tot sembla que ningú s’hagi pres la molèstia de dur l’eix francoalemany al taller de reparacions, a l’espera de Trump i de com reaccioni la Xina davant la nova Administració nord-americana. Enfront de Macron, coincideixen dos lèxics postveritat: l’anticasta de l’extrema esquerra i les antielits de l’extrema dreta. Però és que el sistema demoliberal pot prosperar sense elits de qualitat? A Espanya es comprova cada dia, en sintonia amb les ones d’inestabilitat. No hi ha reformisme sense elits que articulin i formulin les aspiracions d’una societat. És a dir, elits constructives, adultes, meritocràtiques i, sobretot, responsables. No n’hi ha prou amb sistemes educatius inconsistents i aleatoris, sense una societat civil que faci propostes a l’Estat, amb fundacions, mecenatge, associacionisme i escola. Per abstenció es contribueix a una partitocràcia que abusa de l’astúcia i arriba fins i tot al pillatge. Així queda el príncep Macron, trontollant com el nen aixafat per les coses reals. És curiós perquè la Cinquena República es va pensar per evitar la paràlisi parlamentària. Ell és causa i efecte, mentre el llast del deute públic ve a ser l’ull de l’huracà que ho xucla tot. I ja és sabut que els governs sense pressupostos contagien les altres nacions.

El més llegit