‘No digas nada’

No és un descrèdit afirmar que l’adaptació a la televisió de No diguis res queda lluny de la monumental obra de no-ficció de Patrick Radden Keefe en què es basa. No ho és perquè és una feina impossible plasmar en una sèrie les històries reals entrellaçades amb què Keefe teixeix un artefacte narratiu de primer ordre que capta el vessant polític, social i humà del conflicte a Irlanda del Nord durant dècades. Tot i així, No digas nada és una sèrie notable que arriba a l’excel·lent en el retrat que fa de Dolours i Marian Price, les dues activistes de l’IRA que la premsa britànica va batejar com a germanes del terror, extraordinàriament interpretades de joves per Lola Petticrew i Hazel Doupe. Les germanes Price són dues icones del conflicte nord-irlandès i de la història del Regne Unit. Criades en un entorn familiar molt nacionalista, van ser de les primeres dones a enrolar-se a l’IRA. Van participar en nombrosos atemptats i en van cometre molts (inclòs un amb cotxes bomba a Londres), van ser jutjades i empresonades, van protagonitzar una famosa vaga de fam a la presó (superb el capítol sisè de la sèrie, dedicat íntegrament a aquest passatge de la seva vida) i es van oposar al procés de pau impulsat per Gerry Adams. La Dolours es va casar amb el famós actor Stephen Rea, es va convertir en una mena de celebritat i va acabar la seva vida amb problemes d’alcohol i remordiments pel seu paper en l’assassinat de nord-irlandesos acusats de trencar la llei del silenci de l’IRA, els anomenats desapareguts. A la sèrie, l’actriu Hazel Doupe impressiona per la fredor, vulnerabilitat i, alhora, fanatisme amb què interpreta la Marian. La seva mirada concentra la història que vol explicar la versió audiovisual de No diguis res: l’atracció del radicalisme polític i el cost insofrible de la violència, tant per a qui la pateix com per a qui l’exerceix. A la Gran Bretanya, la sèrie ha rebut algunes crítiques per romantitzar la figura de les germanes Price. Per fer-ho, però, no fa falta una sèrie: al seu dia ja van ser dues terroristes qualificades de glamuroses. La caràtula de la sèrie és una recreació de la fotografia que il·lustra la portada del llibre, un retrat del fotoperiodista Stefano Archetti que als 70 va ser portada de la revista italiana L’Europeo, una publicació a l’estela de Life, en la qual van escriure periodistes com Indro Montanelli i Oriana Fallaci. Els 70, els 80 i fins i tot els 90, conflictes polítics amb la participació de grups terroristes despertaven interès, suport i fascinació en segons quins cercles liberals. El nord-irlandès va ser un d’ells. És essencial per entendre els conflictes conèixer el factor geogràfic. L’israelianopalestí s’entén molt més bé quan es visiten Israel, Jerusalem, Gaza i Cisjordània. El mateix passa amb Belfast i l’Ulster. A la capital d’Irlanda del Nord, profundament segregada entre catòlics i protestants, els 70 i els 80 hi havia una població d’entre 300.000 i 340.000 persones. En un espai tan petit, on tothom es coneixia, controlar les delacions era essencial per a l’IRA. Però també significava que els botxins coneixien les víctimes. Al final, aquesta proximitat és la que va corcar la consciència de Dolours Price. La segregació, viure en una bombolla (familiar, política, social, geogràfica i avui a les xarxes socials) dona aire al radicalisme i, en moments de conflicte, a la violència. Conèixer l’altre, entendre’l, és el millor remei contra el fanatisme i la violència. Despersonalitzar-lo, envoltar-lo d’un cordó sanitari, és un passaport cap al desastre.

El més llegit