Tot i que sembli una paradoxa, Charles Darwin va arribar a la teoria de l’evolució a través de Déu i la idea mateixa de la Creació, la que imperava en temps de la reina Victòria. Tenia 22 anys quan es va embarcar en l’expedició del Beagle (1831–1836), que pretenia acabar de cartografiar la costa sud-americana i circumnavegar el globus per afinar el mesurament de la seva longitud. La travessia li va permetre constatar l’extraordinària diversitat del món natural. Va quedar desconcertat, tan astorat que el seu cervell va raonar més o menys d’aquesta manera: si totes les criatures van ser creades per un Déu en extrem utilitarista, totes amb un propòsit concret, ¿quin sentit tenia aquella superabundància i fins i tot malbaratament que s’evidenciava per tot arreu? Va tornar a Anglaterra amb la llavor de L’origen de les espècies i la seva teoria de la selecció natural. Va rebre pals a tort i a dret. ¿Diu vostè què descendim del mico? I per quina branca, ¿la materna o la paterna? Darwin va haver d’escoltar de tot en els grans debats amb la jerarquia eclesiàstica, i van arribar a caricaturitzar-lo a la revista satírica Punch com un simi de braços llargs, semblant al de l’etiqueta d’Anís del Mono.