Aperitius cinematogràfics

Les dificultats dels cines per recuperar un flux recurrent d’assistència a les sales no es van acabar amb la pandèmia. Al contrari. La consolidació d’una oferta amplísima a l’abast de l’espectador continua avui dia erosionant l’esmentada afluència. Per a les seves visites al cine l’espectador mitjà té ben identificades aquelles pel·lícules mereixedores d’una experiència en pantalla gran, gairebé sempre comèdies familiars, pel·lícules d’elevat pressupost i grans franquícies. Els diners, per descomptat, també hi tenen molt a veure. El preu d’una entrada i altres despeses derivades, com les crispetes, anima molta gent a esperar que l’estrena de torn arribi a la plataforma que tenen contractada. O a piratejar, una pràctica que, lluny de ser minoritària, s’ha convertit en una cosa habitual davant la multitud de continguts atractius que bombardegen l’usuari, procedents de serveis que no es té cap interès a contractar. Els cines lluiten amb l’arsenal que tenen al seu abast. Un bon superèxit sempre ajuda. També els plans de fidelització, els descomptes i la creació de programacions especials. Juntament amb aquestes fórmules clàssiques, ha començat a obrir-se una altra estratègia que afecta directament els continguts, amb Corea del Sud com a primer circuit de proves. Es tracta d’estrenar pel·lícules més curtes en durada que un film convencional i a un preu considerablement menor a l’habitual. Amb aquesta iniciativa pretenen revitalitzar una taquilla que no sembla aixecar cap, especialment entre els més joves. 4:44: time of fear és la primera d’aquestes pel·lícules aperitiu, un thriller de terror amb una durada inferior a una hora protagonitzat per ídols del K-Pop. En realitat, es tracta d’un compendi de vuit curtmetratges de 4 minuts i 44 segons de durada (d’aquí el títol) que se centren en les vides dels residents d’un complex d’apartaments. Es va estrenar l’1 de novembre passat amb les entrades a menys de 3 dòlars, una tercera part del preu mitjà habitual a l’esmentat país. I fins ara ha recaptat més de 131.000 dòlars. El més curiós de l’assumpte és que es tracta d’una iniciativa impulsada per una cadena de cines, Lotte Cinema, amb la intenció de seduir aquesta generació per a la qual les xarxes socials com TikTok i la demanda de contingut breu són elements fonamentals del seu temps d’oci i entreteniment. De moment, aquesta iniciativa té una escala massa petita per poder avaluar-ne l’impacte. Però sens dubte torna a posar sobre la taula un problema que preocupa a la indústria: seduir la generació Z, la seva audiència més esquiva. L’aposta de Lotte Cinema sembla confiar que un canvi de plantejament en les convencions narratives del cine clàssic podria funcionar. Si el format snack és la base del triomf de TikTok, compactar històries utilitzant rostres coneguts com a ganxo podria funcionar a l’hora d’eliminar la tradicional reticència d’aquest grup demogràfic. Si funciona, a més, seria una oportunitat extraordinària per als curtmetratgistes, que lluiten contra un sistema en el qual la comercialització d’aquest tipus de formats és residual i està bastant desconnectada del gran públic. El debat entorn de què necessiten les sales per sobreviure davant els nous hàbits de consum tendeix a concentrar-se en el cost-benefici de l’experiència que s’ofereix, l’atractiu de l’espai i la millora de totes les palanques que porten la gent als cines. La resposta, des d’aquest angle, és senzilla: bons títols, bones campanyes de promoció, un preu raonable, un servei interessant de restauració i un entorn agradable. Però rares vegades s’analitza la competència, és a dir, l’entorn que els reté, la seva comoditat, la seva immediatesa, la seva proximitat, la seva rotació d’estrenes, el seu impacte cultural... Sí, el cine sens dubte és una experiència inigualable, però l’atenció té una duríssima competència en els mòbils, la recurrència en l’ús dels quals dona al seu consum una rellevància amb què els cines no poden ni somiar. Aferrar-se a l’estructura canònica de l’storytelling, per còmode que resulti, no sembla a hores d’ara una solució realista. Potser donar entrada a nous formats i evolucionar és el bot salvavides que els cines tant necessiten. Elena Neira és professora dels Estudis de Ciències de la Informació i de la Comunicació de la UOC

Aperitius cinematogràfics

El cine és una experiència inigualable, però l’atenció té una duríssima competència en els mòbils, la recurrència en l’ús dels quals dona al seu consum una rellevància amb què els cines no poden ni somiar

Si el format ‘snack’ és la base del triomf de TikTok, compactar històries utilitzant rostres coneguts podria funcionar per eliminar les reticències de la generació Z

El més llegit