Qui ho havia de dir. Jordi Pujol continua marcant el rumb de Convergència, que, tot i que oficialment no existeix, continua ocupant un poderós espai polític i metafòric, potser perquè en política la ficció gairebé sempre és més creïble que la realitat. En un acte d’homenatge a la seva figura, Jordi Pujol es va despenjar als seus 94 anys amb una afirmació de gran impacte: "Ara sabem que Catalunya no serà independent". I, per si algú tenia algun dubte de quin era el sentit de les seves paraules, ho va rematar: "Podem aspirar a salvar-nos, però només ho podrem fer negociant amb Espanya". En dues frases, l’expresident va contradir tot l’argumentari oficial de Junts, que encara avui proclama la fe infrangible en la independència i defensa la confrontació com a única via per avançar. Jordi Pujol pot tenir 94 anys, però no està gens despistat ni senil, encara que més d’un sectari a qui no li han agradat les seves paraules l’hagi intentat desqualificar amb aquest fals argument. L’expresident parla poc i amb esforç, però sap molt bé el que diu, quan ho diu i per què ho diu. No és, per tant, cap casualitat que Pujol torni al pujolisme en l’ocàs de la seva carrera i tanqui així el cercle del procés. El mateix que va declarar la seva conversió a l’independentisme diu que Ítaca no existeix després d’un calvari personal, familiar i col·lectiu de proporcions bíbliques. Aquesta anunciada tornada a les seves pròpies essències no és cap astracanada, sinó mes aviat un pla molt ben meditat, iniciat calculadament per la figura més simbòlica, i cada dia més rehabilitada, del catalanisme.