M’agraden les paraules, molt, jugar amb elles, indagar en el seu significat, tombar-les, buscar-los sentit per mirar de donar-lo a aquesta vida que, de vegades, massa, sembla no tenir-lo, perdre’l. És una afició semàntica que té a veure amb el meu ofici, és clar, aquesta doble identitat que, com un transsumpte de Clark Kent i Superman, exerceixo en el periodisme i en la literatura. Però també està relacionada, aquesta afinitat meva cap als vocables, amb l’ordre, intern i extern, que el meu cap, l’intricat mecanisme que regeix la meva ment, necessita per no perdre pistonada, agafar-se a una realitat que sembla cada vegada més inhabitable, i incomprensible. Tirant del fil del llenguatge, troca d’infinites possibilitats, fa uns dies vaig descobrir dues paraules, ben boniques, l’existència de les quals desconeixia, el mateix que la seva accepció: alexitímia i conticinio. La primera, a la qual vaig arribar gràcies a un llibre de Lola López Mondéjar, Sin relato, premi Anagrama d’Assaig, és la "incapacitat per reconèixer les pròpies emocions i expressar-les, especialment de manera verbal". La segona, que vaig trobar a Literland, un espai virtual de divulgació literària, descriu l’"hora de la nit en què tot està en silenci". Diu Joan Didion, a The White Album, que "ens expliquem històries a nosaltres mateixos per poder viure". Ho fem, sobretot, en els moments difícils de la nostra vida, els més crítics. Però la protagonista d’aquesta història no soc jo, sinó la persona que dorm al meu costat. En els últims dies, he intentat imaginar, per a ella, un horitzó diferent, en què la justícia no fos poètica, sinó justa, on les paraules servissin per a alguna cosa més que per alleujar, acabessin amb la incertesa del present interromput, detingut, fossin respostes concretes a aquesta pregunta, què passarà d’ara endavant, que només és lícit plantejar-se si una vol, mai sota coacció, extorsió o amenaça.