Una meditació

Anant cap al teatre –en aquest cas, un antic convent; ara, centre cultural– passo per la riba del riu. Sota un dels ponts, en un dels pilars, hi ha una pintada que fa temps que va ser feta. Ningú no l’ha esborrat encara. Em penso que prové dels dies de pandèmia. Diu: "Bailando hasta que todo acabe". No hi ha cap signatura. Només és el record d’algú que va pensar que l’única solució que quedava era lliurar-se a la dansa, d’una manera desenfrenada, fins a una fi que era propera. És una pintada que no irromp en l’espai quotidià i potser per això encara resisteix. No molesta i res no reivindica. Només certifica una possibilitat. O una necessitat. La torno a contemplar, doncs, mentre vaig a veure l’estrena al festival Temporada Alta de Totentanz – Morgen ist die Frage (La dansa de la mort – Demà és la pregunta), l’últim espectacle de La Veronal que també es podrà veure des del 5 de desembre al Teatre Lliure. És una reconstrucció pagana, o potser religiosa, ves a saber, perquè beu dels ritus ancestrals, dels rituals amb què ens enfrontem a la mort des dels fons dels temps. I també de la modernitat, la marca de fàbrica de la factoria de Marcos Morau. És ell mateix, el coreògraf, qui ens parla de revisitar la dansa de la mort, un "anacronisme deliberat, quasi una meditació". La mort se’ns presenta com un misteri, com un ball de fantasmagories, una dansa que és macabra i que alhora funciona com un cert espai i temps per a la serenor. A Verges tenim un dels exemples més antics d’aquesta representació. La lenta processó compassada amb una percussió insistent i magnètica dels esquelets. La Veronal beu d’aquestes referències i també de la corrua de personatges de Bergman que, en la llunyania d’una carena, executen els passos definitius cap a la desaparició. Però també hi ha, en aquesta Totentanz, a més dels recursos sonors de brams i tambors, d’una banda sonora inquietant, quasi terrorífica, un aire de Listz o de la magnètica veu de Maria Arnal. I el silenci, el silenci que mira de captar tant la placidesa estàtica dels cadàvers (uns titelles de mida natural, paorosos) com la reacció del públic que assisteix, mig esporuguit, mig expectant, a la vetlla. Però també –en un esclat inesperat– la catarsi d’un dels ballarins, que abandona la litúrgia per endinsar-se en una bogeria trance. Ho diu el dramaturg de la performance, Roberto Fratini: "No hi ha dansa que no pertanyi a la mort i no hi ha dansa més essencial que la dansa de la mort". I afegeix: "Dansem com sonàmbuls cap a l’abisme; la Danse Macabre" és l’avantpassada de qualsevol rave. Potser es tracta d’això, de deixar-se anar, de ballar fins que tot s’acabi o, encara més, de continuar ballant quan la Desconeguda se’ns emporti. Els cabells blancs de la gran Lorena Nogal, la ballarina emblemàtica de La Veronal, s’escampen en una capella gòtica emboirada amb encens, il·luminada en la foscor immensa per un neó. Demà és la pregunta. La resposta és una cerimònia com aquesta, la de la mort que balla.

El més llegit