La moció de censura i els no socis del PP

Les declaracions de Víctor de Aldama en les quals va assegurar que va pagar comissions en metàl·lic i en espècie a José Luis Ábalos i a Koldo García com a recompensa per les seves gestions per obtenir contractes per al subministrament de mascaretes durant la pandèmia del coronavirus i en les quals va puntualitzar que la trobada amb el president del Govern, de la qual hi ha testimoni gràfic, no va ser fortuïta i que aquest fins i tot li va agrair els serveis prestats, van generar una reacció immediata en el PP. Aquest, per boca del seu president, Alberto Núñez Feijóo, va reivindicar la dimissió de Pedro Sánchez i l’obertura d’una nova etapa de la vida espanyola, i va mostrar la seva predisposició a presentar una moció de censura si comptava amb prou vots favorables. No és la primera vegada que el PP deixa caure la idea de presentar una moció de censura, sempre aprofitant la presumpta corrupció vinculada al Govern, que, tot i que les circumstàncies no siguin exactament les mateixes, va ser precisament la raó que va permetre que prosperés la moció de censura de Sánchez contra Mariano Rajoy. Però el PP sempre obté la mateixa negativa per part dels partits que podrien garantir que aquesta prosperés, Junts per Catalunya i el Partit Nacionalista Basc. Fa temps que el PP té una posició complicada en el sistema de partits espanyol. Perquè, malgrat que és el primer partit tant en vots com en representació, el seu potencial de coalició és molt limitat, és a dir, no és vist com un soci desitjable per la immensa majoria de partits de l’arc parlamentari. Només els petits UPN i CC semblen estar en condicions de ser incondicionals dels populars, mentre que amb Vox manté una relació complicada. No s’ha d’oblidar que fa uns mesos aquest partit va trencar els seus acords amb el PP a les comunitats autònomes on governaven conjuntament i que ara acaba de trencar la coalició a l’ajuntament de la ciutat de Burgos. Malgrat això, són precisament els acords amb Vox els que dificulten al PP la consecució d’altres potencials socis. Per això, pot esperar que se celebrin eleccions, no se sap quan, i fiar-ho tot a les enquestes que diuen que tindria la majoria amb Vox, una cosa que de manera equivocada també pronosticaven l’any 2023. O bé, alternativament, pot començar a plantejar-se com refer els ponts amb les formacions perifèriques, tant si és en la perspectiva d’una possible moció de cesura com si és en la perspectiva de la repetició d’uns resultats com els del 2023, encara que pugui ser molt complicat obtenir simultàniament el suport de partits que són antagònics. Per a això potser convindria que el PP prestés atenció a algunes de les reivindicacions autonòmiques, començant, per exemple, per la llengua, i deixés de vetar l’ús de les llengües autonòmiques en les institucions europees. Sobretot ara que Vox, de manera molt pragmàtica, està començant a utilitzar el català al Parlament de Catalunya, mentre que, inexplicablement, el PP català continua resistint-s’hi.

El més llegit