Informar sobre una tragèdia, explicar la desgràcia, no és senzill. La primera vegada que ho vaig haver de fer, com a enviat especial d’EL PERIÓDICO, va ser en un camp de refugiats afganesos a la frontera entre el Pakistan i l’Afganistan, poc després dels atemptats de l’11S als EUA i en plena ofensiva nord-americana contra el règim dels talibans. No oblido les olors d’aquell lloc, l’expressió dels rostres dels nens, les crosses dels mutilats, la pobresa, el desemparament. Amb el temps, vaig informar de situacions molt pitjors en llocs molt més horribles, per tragèdies causades gairebé sempre per conflictes bèl·lics i atemptats terroristes. Com al camp de refugiats de Jenín, a Cisjordània, el 2002, una altra de les meves primeres experiències. Mai he vist tantes sabates desparellades. No és fàcil, com deia, observar la desgràcia a través de l’espiell de la càmera, transitar per la fina línia que es mou entre l’empatia i la pornografia sentimental, entre informar i violentar les víctimes, entre explicar les causes del dolor i xipollejar a la sang, entre tacar-se les botes de fang per arribar als que no tenen veu i tacar-se els pantalons de fang com a estratègia d’attrezzo.