Una polèmica adquisició

Va ser un matí completament estúpid. No sé si un matí pot ser estúpid, en realitat, o l’estúpid vaig ser jo al matí. No estava fent res, i tampoc sabia gaire bé què fer. Volia i no podia i no sabia. I crec que a més no volia gaire. En fi, suposo que cal veure’s en la situació. El neguit no té res d’agradable. De vegades et condueix cap a les pitjors decisions, sense deixar de pensar que ho estàs fent bastant bé, que és el més dramàtic. Així és com vaig acabar comprant-me, sense haver-ho planejat, un polèmic abric de dona. És a dir, sense saber com. Va passar durant aquests buits de sentit que es formen en ocasions davant un mateix. Només puc afirmar que, tot just vaig prémer un parell de vegades la pantalla del telèfon, ja l’havia pagat. Ni en aquell moment, ni després, vaig saber si la peça m’agradava o no m’agradava. Crec que m’agradava i no m’agradava, com si no hi hagués contradicció. En tot cas, hi havia més del primer que del segon. Abans vaig malgastar mitja hora veient abrics d’home. ¡Com si ens sobressin les mitges hores! No hi va haver sort. Només vaig aconseguir que se’m cansessin la vista i la mà de subjectar el mòbil. El vaig passar a l’esquerra, em vaig fregar els ulls, i vaig entrar a la secció de dona, a veure què passava. Als trenta segons, el vaig descobrir. "¡Aquest!", vaig pensar, tot i que al meu cap no va sonar tan categòric. Era un abric d’efecte pèl, blanc, amb coll en solapa, butxaques davanteres i tancament frontal amb gafet ocult. Em vaig preguntar banalment si seria capaç de posar-me’l, i em vaig dir que sí. ¿Era el meu estil? Em vaig animar pensant que potser no tenia un estil, o no un de massa acotat. Vaig elegir una talla XL i el vaig enviar a la cistella de la compra. Sabem que cada un gasta els seus diners a la seva manera. Ja només faltaria. Els aconsegueixes amb les teves pròpies mans, fent el que sigui que facis per guanyar-te la vida, així que en la teva pasta manes tu. Tret d’aquells casos en els quals estàs tan perdut, tan avorrit, tan desesperat que després d’una espècie de cop d’Estat que t’agafa per sorpresa són els diners els que assumeixen el poder, i tu exerceixes de simple braç executor. Em va recordar aquells cèlebres comissionistes de Madrid, durant la pandèmia, als quals les comissions se’ls van ficar en els comptes bancaris. A partir d’allà, lligats de peus i mans, potser hipnotitzats pels zeros a la dreta, van sortir a comprar iots, Lamborghinis, Ferraris, cases, rellotges de luxe, nits en hotels caríssims, més fins i tot que els rellotges. Una desgràcia com qualsevol altra. Que difícil que és estar-se molt quiet quan guanyes diners. Jo només conec el cas d’un concursant de Pasapalabra, que després de guanyar dos milions d’euros va assegurar que els dedicaria a escriure poesia, res més. Aquell matí jo em vaig gastar 89 euros, que són poquíssims i alhora bastants diners. Al cap de dos dies, l’abric va arribar a casa. Mentiria si no reconegués que em vaig emocionar. Me’l vaig emprovar. No vaig saber què pensar. Continuo sense saber-ho. Per quan arribi el fred, i el dia d’estrenar-lo, espero que estiguem ja bojament enamorats.

El més llegit