Mazón en el reservat

Mazón en el reservat

Vaig sentir per la ràdio un valencià indignat cridant a la cara a Carlos Mazón. "Te’n vas anar a dinar. Nosaltres ens ofegàvem i tu estaves menjant. ¿Què feies menjant mentre es moria la gent?" No hi ha cap resposta satisfactòria per a aquesta pregunta, que ho qüestiona tot. Les prioritats de la política. Els privilegis dels polítics. La seva falta de connexió amb la realitat. La parafernàlia del poder, la mesquinesa de les petites coses, el pessebre. Cafè, copa i puro per als senyoros; sona molt segle XX. Una digestió llarga i pesada, la d’aquesta vetllada. Encara li repeteix el suculent companatge, al president de la Generalitat. Ningú ho entén, i ningú ho entendrà. El comú dels mortals ens aixequem de la taula a dos quarts de set de la tarda dos dies a l’any, si arriba. Nadal i Any Nou. Als restaurants ens treuen el got perquè s’ha d’establir la següent tanda o han de netejar, i el cafè dura un quart d’hora entre setmana perquè el nen surt de l’extraescolar. Però els que s’amaguen en els reservats perquè els creuen una prolongació de l’escó, demanen el bo i millor del menú i carreguen la minuta a l’erari públic, allarguen el cigaló per una mera qüestió d’estatus. ¿A tu quant et mesura la sobretaula? Quina mandra tornar al despatx. Els menjars i els cotxes oficials van amb el càrrec i són irrenunciables, passi el que passi. No són àpats de feina, menjar a papada de rei és feina. Menjar i no pagar amb la teva targeta, val la pena ficar-se en política només per aquesta dolça sensació. Cridar el cap de sala amb un malnom carinyós perquè porti el que ell ja sap, i decidir coses importants entre glop i glop de vi. Demà que la teva secretària parli amb la meva i ho posem en marxa.

Temes:

Donald Trump