No és una tempesta perfecta

Tot i que ho sembli, no és una tempesta perfecta. És terrorífica i desoladora, però no perfecta. L’expressió "tempesta perfecta" serveix per anomenar una successió o escalada de fets agitats que potser per separat no són decisius ni greus, però que en cadena desencadenen una gran catàstrofe. La dana a València (o també la MAGA, als Estats Units) no és una suma de fets agitats i el fet que siguin terribles sumats no treu que siguin greus per separat. Pensar que és una tempesta perfecta és atribuir el que ha passat a una espècie de ruleta aleatòria que descarregaria de responsabilitat els que la tenen. Així que precisem-ho: vet aquí un exemple de tempesta perfecta. El posa Javier Calvo a la seva novel·la Piel de plata: "El copiloto se prepara para ejecutar la maniobra de emergencia, pero sus problemas de próstata le obligan a visitar el retrete y en una de esas visitas, una turbulencia atribuida a una disrupción magnética de la atmósfera que solo se produce cada 30 años le rompe el cuello mientras estaba orinando (...) el sobrecargo intenta aterrizar sin los controles hidráulicos, y lo habría conseguido si no fuera porque un quebrantahuesos –ave en perligro de extinción– se mete dentro de la turbina". En aquest exemple, cap dels fets serien crucials per separat, ni tan decisius com per impedir l’aterratge. Hi ha altres casos en què cada factor podria no només acostar o ser símptoma de l’accident, sinó ser prou raó per desencadenar-lo. És greu, per exemple, que fa tres lustres s’estudiés la reforma del barranc del Poio (alguns especialistes l’havien pressupostat en 200 milions), però que el projecte seguís al calaix. És greu que el nou Govern de la Generalitat derogués per via d’urgència la Unitat Valenciana d’Emergències (versió autonòmica de l’UME) titllant-la (és greu que gestioni la crisi climàtica qui la nega) d’"ocurrència" o "xiringuito". És greu que el seu president no seguís, ni tan sols telemàticament, la primera reunió de la crisi perquè estava de sobretaula o que digués que això al migdia hauria passat o que no s’enviés l’SMS d’alerta fins passades les vuit, quan la gent intentava rescatar cotxes i pujar a terrats. Devaluació de la veritat Mereixeria, també, l’adjectiu de greu el que va passar amb tot arrasat: comunicadors aïllats imitant gèneres periodístics per fer circular informació no contrastada i també molt narcisista d’extrema dreta reclamant flaixos a la zona zero (la idea del superheroi filofeixista que renega de la llei i no admet supervisió). Ho mereixeria, també, que molts intentessin posar el focus en els pillatges o que demanessin anar a protestar a Moncloa quan encara ni tan sols teníem ni la cronologia de l’ocorregut ni el nombre de víctimes. És greu la devaluació de la veritat i la falta de jerarquia en el que és noticiable, com en les mateixes hores es temien 2.000 morts i es feien mems amb els polítics. Una tempesta periodística, epistemològica, climàtica, moral, humana. Però és perillós dir que una cosa que passa és una tempesta perfecta. Per exemple, la crisi econòmica del 2008 es va tractar així, com si fos una catàstrofe natural davant la qual la política no tenia culpa ni remei. En aquest cas, molts dels fets enumerats formaven ja una tempesta abans que arribés la dana. I desencadenaran i alimentaran altres crisis de tot tipus. No era una tempesta perfecta, és clar, perquè cada factor importa i mereixeria anàlisi. Seria, si volem ser precisos, una tempesta de merda.

El més llegit