Per què s’ha d’escriure

Fa uns dies, Fernando Aramburu va publicar un article a El País en què anunciava el seu comiat de les pàgines d’opinió d’aquest diari, en les quals escrivia des de l’abril del 2022. Dos anys i mig en què hem sortit d’una pandèmia, hem viscut guerres, massacres, catàstrofes naturals, l’ascens del populisme, la mediocritat de la classe política, el ressorgiment del totalitarisme, la propagació de boles i fake news, el negacionisme del canvi climàtic i una infinitat d’esdeveniments que fan d’aquest món un lloc on costa llevar-se. En l’article, Aramburu justificava la decisió assegurant que les seves "opinions s’assemblen cada vegada més a un paraigua obert en mig d’un huracà". Una sensació que comparteixo amb l’autor de Pàtria, i així l’hi vaig fer saber. En el missatge que li vaig enviar, li vaig traslladar la meva admiració, per la seva honestedat i elegància, i per la seva capacitat de descriure un sentiment que fa setmanes que em volta pel cap i amenaça d’embargar-me i paralitzar, així, la meva feina. ¿Per què s’ha d’escriure?, ¿amb quin propòsit?, ¿les meves paraules són útils? Aquestes preguntes me les vaig fer aquell matí, i durant la resta del dia, fins que vaig arribar a casa. Llavors m’havia de posar a escriure. És el meu ofici. Però no podia. Era incapaç d’articular una frase. Dic articular perquè, abans de teclejar-les, o anotar-les, les pronuncio en aquest espai de dimensions incognoscibles que és la ment. M’escolto i després ho escric. És a dir, abans de parlar, penso. Extraordinari, ¿oi? Davant la meva incapacitat narrativa transitòria, vaig recórrer als llibres, d’altres. No soc la primera ni l’única autora que es planteja aquestes qüestions. El 1946, George Orwell va publicar l’assaig Why I write, en què aportava quatre arguments: "pur egoisme" (reconeixement), "entusiasme estètic" (la capacitat de les paraules per reflectir la tragèdia del món, però també la seva bellesa), "impuls històric" (la utilitat futura de l’escrit en el present) i "intenció política" (l’aspiració de canviar les coses, i les opinions). Trenta anys després, Joan Didion va manllevar aquest títol del creador de 1984 per a una xerrada reconvertida en un article en el llibre Lo que quiero decir: "Escric estrictament per esbrinar què penso, què miro, què veig i què significa. Per esbrinar què vull i què em fa por". En un altre llibre de títol amb inspiració orwel·liana, Por qué escribo, Félix Romeo assegurava que ho feia, escriure, perquè era "diferent", "per ser diferent". Un lloc habitable ¿I jo? He de confessar que no vaig pensar mai que arribaria a escriure una novel·la, i ja en van (gairebé) tres. Els escriptors eren, per a mi, éssers extraordinaris, mitològics. Em conformava a llegir. Però no com a premi de consolació. Llegia perquè així formava part d’aquest lloc en què ells vivien, inventat, perquè d’altres poguéssim viure-hi. Fins que vaig començar a escriure. No per imitació. Per necessitat. En aquest temps, hi ha hagut reportatges i articles, molts. Entrevistes, també. Diversos llibres, relats. Des de fa anys, soc ciutadana d’aquest territori sorprenent. I malgrat la successió de desgràcies com ara que al país més poderós del món prefereixin de president un racista, masclista, convicte abans que una dona, no penso renunciar a aquesta nacionalitat. Gràcies a ella, em tolero més i fins i tot intueixo la felicitat, a estones, en la llunyania. Segueixo empenyorada, ara més que mai, a fer d’aquest món, a través de les paraules, un lloc més habitable. Per això escric.

El més llegit