¿Un gran salt cap enrere?

Quan va guanyar Hillary Clinton el 2016 van sonar les alarmes. El nacionalpopulisme i l’al·lèrgia a la globalització de Trump tenien poc a veure amb republicans com Nixon, Reagan o els dos Bush. Però llavors Hillary va guanyar en vots, hi havia molta incertesa i Trump encara no havia incitat un cop d’Estat. El balanç va ser que Trump va dividir més Amèrica, va esquerdar la relació amb Europa, una de les bases de l’ordre mundial posterior a 1945, i va provocar un retrocés en la lluita contra el canvi climàtic. Després, la victòria de Biden va permetre pensar que només havia sigut un parèntesi. Ara, vuit anys després, Trump ha tornat a guanyar. Podem estar davant un feixista, així el defineix el general Kelly, el seu antic segon a la Casa Blanca o, com a mínim, davant "un autoritari de reflexos erràtics", segons Jean-Claude Juncker, expresident de la Comissió Europea. I ha guanyat amb més força. No només en el decisiu Col·legi Electoral com el 2016, sinó també en vot popular, on pot treure un avantatge a Harris de gairebé cinc milions. A més, tindrà majoria al Senat i, gairebé segur, a la Cambra de Representants. I com que té a favor seu el Tribunal Suprem, disfrutarà de més poder que altres presidents. ¿Per què Amèrica, una democràcia amb gran tradició, ha elegit lliurement algú conegut pels seus trets autoritaris que apunten algun desequilibri? Segons totes les enquestes –que van infravalorar els seus resultats– els factors clau han sigut l’economia i la reacció contra la immigració. Sí, l’economia i l’ocupació van bé, però la inflació (19% des del 2019 i 30% en els lloguers) s’ha menjat gran part del poder de compra dels americans. I més, el dels menys afavorits. D’altra banda, l’entrada de 10 milions d’emigrants ha enervat fins i tot molts llatins. A més, els demòcrates s’han deixat associar amb una esquerra woke que fa gala de superioritat moral respecte a molts americans. El partit de Clinton i Obama ha perdut centralitat. ¿Què es pot esperar ara? La democràcia americana patirà bastant perquè Trump s’ha tornat més descaradament arbitrari, té més malvolença als seus enemics i hi haurà menys contrapesos que el 2016. ¿Fins on podrà arribar? La democràcia és resilient, però el perill hi és i no hi ha eleccions a la Cambra de Representants fins d’aquí a dos anys. En economia apostarà pel proteccionisme. Vol augmentar les tarifes a les importacions un 20% (un 60% a les xineses), cosa que al reduir la competència alimentarà la inflació. I les exportacions d’altres països –inclosa Europa– patiran. Es pot arribar a una guerra comercial. A més, finançar amb tarifes aranzelàries les grans rebaixes d’impostos fa pudor de sopar de duro. Però ahir les borses americanes van reaccionar a l’alça. ¿Confien en Trump? Potser, però el deute públic dels Estats Units (150% del PIB) és superior al dels països europeus. I si a sobre qüestiona la independència de la Reserva Federal, la confiança en el dòlar es ressentirà. Trump-2 és la tornada a la prepotència de l’aïllacionisme americà, organismes internacionals com l’ONU o l’FMI perdran influència. I Trump admira dictadors com Putin i Orbán. La partició d’Ucraïna és avui més possible, cosa que pot despertar la gana de Putin, com li va passar a Hitler el 1938 després del pacte de Múnic. ¿I qui frenarà Netanyahu? L’extrema dreta europea està crescuda. Abascal se sent avui més en "el corrent de la història" que Feijóo i Sánchez. A més, la UE està en un moment feble. Europa sempre ha avançat impulsada per l’eix franco-alemany. Però avui a Alemanya –amb greu crisi en el seu model industrial– s’ha trencat la coalició de l’SPD amb els verds i els liberals i Macron és un ànec coix desprestigiat i amb un govern sense majoria. Tant de bo Trump-2 no sigui el gran malson que temen la majoria dels europeus i la meitat dels americans. Però aconseguir més cooperació internacional per frenar el canvi climàtic –avui el gran repte del món– és més difícil que ahir. Mao Tse-tung va dir en el seu dia que la Xina estava fent "un gran salt endavant". Avui el món s’arrisca a fer un gran salt, però no cap endavant, sinó cap enrere.

¿Un gran salt cap enrere?

La victòria de Trump encoratja l’extrema dreta populista i fa més difícil frenar el canvi climàtic, que obliga a més cooperació internacional

El canvi americà agafa Europa amb l’eix franco-alemany en un moment de gran debilitat. A Alemanya s’ha trencat el Govern de coalició i a França Macron és un ànec coix

El més llegit