La funció primigènia de l’Estat, entès com la forma d’organització política moderna per excel·lència però també de qualsevol altra que l’ha precedit, és garantir la seguretat de les persones que hi viuen. Els teòrics de l’Estat modern van concebre la ficció del pacte social segons la qual els homes renuncien voluntàriament al seu poder individual i decideixen sotmetre’s a una sola autoritat a fi de garantir la seva integritat. Els diferents pensadors contractualistes van anar introduint matisos quant a la naturalesa de l’home i de l’Estat respecte a la seva organització interna, que es va anar fent més complexa, i a les seves funcions, que es van anar ampliant. Així, d’una inicial idea de seguretat de matriu hobbesiana, referida únicament a la integritat física, es va passar a una idea es seguretat no només física sinó també material, concebuda com una garantia per al desenvolupament personal en plenitud, que exigia més intervenció. I això explica l’evolució cap als Estat de benestar que ajuden els ciutadans que travessen dificultats. Però no només això. L’Estat també gestiona les situacions que amenacin la seguretat col·lectiva. I ho fa de manera preventiva gràcies a la seva capacitat per acumular dades i coneixement expert que li permeten anticipar escenaris i actuar preventivament, però també ho fa de manera reactiva, perquè és l’únic agent amb el poder i els recursos per fer front a les tragèdies sobrevingudes. Això almenys sobre el paper.