I nosaltres, sense res

Les eleccions americanes són demà i he decidit no escriure sobre aquests comicis perquè estem tots una mica saturats i perquè el seu resultat és una moneda a l’aire. Millor deixar votar els americans i deixar també a d’altres les tasques endevinatòries, en les quals jo no destaco particularment. Per això escric avui sobre el Marroc, on les eleccions se celebren amb normal regularitat tot i que sigui el rei Mohamed VI el que de veritat talla el bacallà. El Marroc acaba de rebre amb el fast i la hospitalitat que li són propis el president Macron, i es ratifica així el final d’un desacord que va desencadenar el francès el juliol del 2021, quan la premsa va informar que el seu telèfon i els de 14 ministres havien sigut espiats per part del Marroc amb el software israelià Pegasus. França va traslladar llavors a Rabat i a Tel-Aviv la seva viva indignació en contrast amb la molt tèbia reacció d’Espanya, quan també el senyor Pedro Sánchez i tres dels seus ministres van ser objecte d’un atac similar en plena crisi bilateral amb el Marroc, després d’haver acollit per motius humanitaris el líder del Front Polisario, Brahim Ghali, que estava malalt de covid. La crisi francomarroquina va ser tal que Rabat va rebutjar l’ajuda de França quan, l’any passat, va patir un terrible terratrèmol a l’Atles, i així va posar en relleu que dos anys més tard les relacions continuaven congelades. Tot va canviar aquest estiu, quan al final dels Jocs Olímpics i per celebrar el 30 de juliol la festa del tron del Marroc, Macron va fer a Mohamed VI el regal de seguir el camí obert primer per Donald Trump, el 10 de desembre del 2020, al reconèixer la plena sobirania del Marroc sobre el Sàhara a canvi que Rabat establís relacions diplomàtiques plenes amb Israel (sense moure un dit per la causa palestina), i després també pel senyor Pedro Sánchez, quan el 14 de març següent va enviar una carta al rei del Marroc (que els espanyols només coneixem parcialment per cortesia del palau reial marroquí, malgrat haver-la sol·licitat el Congrés un parell de cops) en què afirmava que el pla d’autonomia per al Sàhara, que el Marroc havia presentat ja el 2007, era "la base més seriosa, realista i creïble per a la resolució d’aquesta disputa". Espanya abandonava així la legalitat onusiana que inclou el Sàhara Occidental en la llista de territoris no autònoms amb dret a l’autodeterminació, que és el que també acaba de dir el Tribunal de Justícia de la UE, a l’anul·lar els acords de pesca i comercial amb el Marroc perquè inclouen el territori del Sàhara Occidental. De manera que fins ara teníem tres postures diferents que, de major a menor, es podien sintetitzar així: els EUA, que reconeixen la plena sobirania marroquina sobre el Sàhara Occidental; França, que afirmava que "l’autonomia sota sobirania marroquina és el marc en el qual s’ha de resoldre aquesta qüestió", i Espanya, que diu que aquesta autonomia "és la base més seriosa, realista i creïble". I ara Macron ha anat un pas més lluny i ha dit solemnement davant el Parlament marroquí que, "per a França, el present i el futur del Sàhara s’emmarquen sota la sobirania del Marroc". No cal dir que els marroquins estan com bojos amb aquesta declaració formal, que París s’ha cobrat en forma de sucosos contractes per valor de 10.000 milions d’euros, que no és una xifra fútil, i que inclouen l’extensió de 400 quilòmetres de la línia alta velocitat de Kenitra a Marràqueix per a l’empresa Egis i la venda de fins a 18 trens, també d’alta velocitat, per a Alstom. Entre altres foteses. Així fa goig reconciliar-se. Espero que ara Rabat no torni a llançar 10.000 ciutadans més sobre Ceuta per empènyer-nos a fer un pas més i alinear-nos amb França. No puc evitar preguntar-me què hem aconseguit nosaltres amb el nostre canvi de postura sobre el Sàhara. L’únic que es va dir, la reobertura de la duana de Melilla –que el ministre Albares va anunciar per a principis de l’any passat–, continua sense ser una realitat. Encara bo que el mateix Albares, que confessa que el seu principal objectiu a Europa és que es parli català, acaba d’anunciar en una universitat novaiorquesa que "mai abans Espanya va tenir tal pes (com ara) en el concert de nacions". No pot imaginar el senyor ministre com això em tranquil·litza.

El més llegit