La dimensió del desafiament

Davant una catàstrofe natural, la diferència entre primer i tercer món no està en la quantitat d’aigua caiguda o en la intensitat que hagi arribat en l’escala un terratrèmol. Està en la resposta donada per l’Estat (que és l’Administració central i l’autonòmica, per això els presidents de comunitats tenen la consideració de màxims representants de l’Estat als seus territoris) al succés. Els ciutadans paguen impostos i cedeixen voluntàriament espais de llibertat individual perquè existeixin mecanismes de prevenció, abans, i d’auxili, després, que els protegeixin raonablement de desastres que no es poden evitar, però sí pal·liar. Aquesta és la distància que separa els que hem tingut la fortuna de viure en uns països avançats dels que pateixen la desgràcia d’haver nascut en estats fallits i països desestructurats: la de la fortalesa amb què es fa front col·lectivament als desafiaments. La dimensió dels danys humans i materials patits per València com a conseqüència de la dana que es va abatre sobre bona part de la província dimarts és colossal i no deixa d’engrandir-se així que passen els dies. El desastre marcarà diverses generacions. El repte a què s’enfronten els governants és enorme, així que deixar-los marge per treballar és essencial. Ja hi haurà temps per determinar si els mecanismes de prevenció van funcionar correctament o no i exigir les corresponents responsabilitats si en algun cas, com sembla evident, no ho van fer. Per desgràcia, tres dies després, el més urgent segueix sent localitzar víctimes mortals, el nombre de les quals augmenta sense parar, trobar desapareguts, assistir els milers de persones que s’han quedat sense llar, però tampoc tenen els subministraments bàsics. Divendres al matí, em va sorprendre la pregunta que em va fer una persona: "¿On està dormint tota aquesta gent?". Més enllà de la intuïció ("en cases d’amics i familiars"), no tenia en aquell moment una contestació clara i precisa a la qüestió. També em va impactar la conversa que vaig mantenir amb un militar, que en to admirablement respectuós em traslladava la seva desolació perquè no s’estiguessin fent servir amb agilitat tots els mitjans de què disposa l’exèrcit i que, sorprenentment, sí que són utilitzats amb bastanta prestesa en les missions internacionals que els efectius espanyols desenvolupen des de fa anys als més diversos escenaris. "Tenim tendes de campanya, cuines, llits, enginyers..., però les ordres estan trigant massa", em comentava. La pregunta i el comentari són senyals que alguna cosa no està funcionant bé, que continua sense valorar-se en la justa mesura la magnitud del fets i la reacció institucional dista encara de ser l’adequada. Els presidents Mazón i Sánchez han exhibit voluntat d’aparcar les seves diferències per fer front al drama. Però, per sota d’ells, la coordinació dels seus equips està demostrant ser difícil. I això ho estan pagant els ciutadans. Ho apuntava l’editorial que han publicat els diaris de Prensa Ibérica a la Comunitat Valenciana, i cal posar el focus en això. La riuada de València ha deixat a la vista, com cap altre desastre viscut fins ara, els pedaços en les costures d’un Estat, federal en la descentralització de competències, però no en la seva legislació més bàsica. On el diàleg en moments de crisi entre la miríada d’organismes que se n’han d’ocupar no es produeix, o es produeix tard o es desenvolupa entre sorolls i interferències. Hem observat atònits durant aquests dies com es discutia si l’avís a la població havia de llançar-lo Mazón, perquè el succés estava classificat "en nivell 2", o si bé ho havia d’haver fet Sánchez, si s’hagués contemplat el 3. Que li preguntin a les víctimes quin nivell haurien preferit. Les víctimes estaven en el "nivell 0". Més enllà del que indiquin els protocols establerts que estan manifestant des del primer minut les seves ineficiències, respondre a la pregunta de qui està al comandament continua sent de manera vergonyant complicat. Enmig de la polarització que vivim, ni Mazón cedeix competències, per por que l’acusin d’ineptitud, ni Sánchez tampoc les agafa, per temor que l’acusin d’intervencionista, si no d’una cosa pitjor. L’única bona notícia que hem rebut des que el diluvi es va desfermar és que el Govern autonòmic i el central ja s’asseuen en un centre de coordinació. Urgeix que es vagin prenent mesures en cascada, aprofitant l’enorme experiència que tenen els tècnics de l’Estat i els autonòmics, les forces de seguretat i els militars, les organitzacions humanitàries. Cada hora que passa és un segle per als damnificats. És necessari, a més, que les administracions comencin a encarrilar l’onada de solidaritat que s’ha mobilitzat a tot Espanya, perquè sense control pot ser més perjudicial que beneficiosa i és terreny abonat perquè els canalles en treguin profit. Ara més que mai es necessita empatia. Però ordenada.

La dimensió del desafiament

Continua sense valorar-se en la justa mesura la magnitud dels fets i la reacció institucional dista encara de ser l’adequada

Per fi el Govern autonòmic i el central s’asseuen en un centre de coordinació

El més llegit