Davant una catàstrofe natural, la diferència entre primer i tercer món no està en la quantitat d’aigua caiguda o en la intensitat que hagi arribat en l’escala un terratrèmol. Està en la resposta donada per l’Estat (que és l’Administració central i l’autonòmica, per això els presidents de comunitats tenen la consideració de màxims representants de l’Estat als seus territoris) al succés. Els ciutadans paguen impostos i cedeixen voluntàriament espais de llibertat individual perquè existeixin mecanismes de prevenció, abans, i d’auxili, després, que els protegeixin raonablement de desastres que no es poden evitar, però sí pal·liar. Aquesta és la distància que separa els que hem tingut la fortuna de viure en uns països avançats dels que pateixen la desgràcia d’haver nascut en estats fallits i països desestructurats: la de la fortalesa amb què es fa front col·lectivament als desafiaments.