El que ve després del diluvi

"Al meu país la pluja no sap ploure". Al País Valencià, el país al qual cantava Raimon i que també és el meu, és una terra poblada de verges i sants a qui peregrinar en rogatives perquè plogui. I d’anys marcats en vermell al calendari per les pantanades i les inundacions: la del 57, les del 82 i el 87, la del 97, la del 2019 i tantes altres que han anat construint la nostra memòria al llarg dels segles fins a arribar a aquesta. En la geografia que habito, on la pluja no sap ploure, els rius són curts perquè les muntanyes són molt a prop del mar. Però les seves escorrenties són tan sobtades com violentes. Molts es diuen "sec", el riu Sec, perquè gairebé mai baixa aigua pel seu curs. Però els barrancs tenen noms tan descriptius que no necessiten traducció: Abocador, Derramador, Aigüera, Infern. I, no obstant, portem tota la vida aixecant-hi construccions, traçant infraestructures que es converteixen en preses, emmurallant la costa. Ara toca enterrar els morts, guardar el dol, afrontar el dol. Però no n’hi ha prou amb donar sepultura. Després caldrà donar respostes, revisar actuacions i assumir responsabilitats. No es tracta d’entrar en la picabaralla política de l’i tu més. Però hi ha un fet objectiu: l’avís de Protecció Civil no va arribar als mòbils dels valencians fins passades les vuit del vespre, quan el desastre portava hores en curs. El president Mazón, quan liderava l’oposició, va exigir diverses vegades explicacions sobre el funcionament dels dispositius d’Emergències. Hi tenia dret. El mateix que els ciutadans tenen ara que els les donin. Caigui que caigui. Falta de coordinació Cal revisar els protocols. Una vegada i una altra es comprova la falta de coordinació entre els diferents serveis. No pot ser que les alertes de l’Aemet o de les confederacions hidrogràfiques repeteixin durant hores el perill que s’està corrent sense que això es tradueixi en decisions de les diferents administracions. Si les empreses, els centres comercials, els centres educatius, els mitjans de transport no reben requeriments precisos, si les autoritats mantenen la seva agenda amb aparent normalitat, ¿com ens podem sorprendre després que milers de persones quedin atrapades de camí a casa o a la feina, o surtin al carrer, malgrat les recomanacions, a la recerca d’un familiar quan el diluvi ja descarrega sobre ells? La força de la natura quan esclata és immensa. Però de les tragèdies que provoca tots en som, en major o menor grau, coparticipants. Cal auditar els plans d’acció enfront de contingències d’aquest tipus, agilitzar-los i ampliar-los. Ja sabem que una dana és, per definició, un fenomen l’evolució del qual és molt difícil de determinar. Però la pregunta és, una vegada conegut el risc, ¿quin desplegament està previst abans que comenci el ruixat? ¿És suficient? Quan la riuada és de seguidors d’un equip de futbol, les forces de seguretat prenen posició hores abans als punts crítics. Quan l’amenaça cau del cel, ¿es desplacen dotacions amb temps suficient als llocs que se sap que seran conflictius? Per cert, tots els governs, les empreses públiques i les entitats semblen haver adoptat X, abans Twitter, com a mitjà pràcticament exclusiu per comunicar-se. Fent-ho així, més enllà de continuar engreixant el compte d’Elon Musk, renuncien a informar degudament a un percentatge elevat de ciutadans que no viuen pendents de les xarxes socials ni tenen per què fer-ho o senzillament no els donen la credibilitat necessària, tot i que els missatges vengen d’un compte oficial. A l’hora de la veritat, han sigut les ràdios (excel·lent feina, companys) i les webs dels mitjans arrelats sobre el terreny, com Levante-EMV, les que han acompanyat i servit de guia a la població en les seves pitjors hores. Cal posar el focus en la pedagogia. Quan s’apropa l’estiu, veiem cada any campanyes de prevenció dels incendis, que indiquen als ciutadans quin és el comportament adequat per no provocar-los i per actuar en cas que s’hi trobin. No he vist mai cap campanya similar quan ve la tardor i, amb ella, el que abans anomenàvem "gota freda". Òbviament, ni es pot causar ni es pot aturar un temporal com el que ha assolat València. Però sí combatre’n amb més efectivitat les conseqüències. I cal educar els nens, ja que viuen en una zona de risc extrem i alguna vegada es trobaran en aquesta situació. La conselleria d’Educació està preparant nous programes educatius. ¿No és aquesta, la del comportament quan hi ha una alerta de pluges torrencials, una assignatura que s’hauria d’incorporar? Canvi climàtic A hores d’ara, és estèril el debat sobre el canvi climàtic. Fa molt de temps que als diaris del País Valencià no és notícia destacada, per habitual, que la temperatura del mar Mediterrani superi la del Carib, cosa que el converteix en un dipòsit de combustible gegant per alimentar fenòmens com la dana i fer-los més explosius. És un succés vell i repetit. Però cada vegada més extrem. Per això, cal adoptar polítiques que limitin fins on sigui possible els seus efectes devastadors. El president Mazón va tenir el gest d’agrair des del primer moment la col·laboració tant del Govern d’Espanya, al qual va citar expressament, com d’altres comunitats, que també va esmentar: Catalunya, Múrcia, Castella-la Manxa. Està bé que es faci. Però és necessari apel·lar a la responsabilitat de tots per passar de les paraules als fets. La temptació dels partits de l’oposició de passar comptes és lògica i legítima. I la necessitat que el PP té de Vox com a única via per estabilitzar el seu Govern també respon al resultat que van donar les urnes. Però si en algun camp és urgent aïllar els negacionistes i prioritzar el sentit d’Estat per sobre dels càlculs partidistes és precisament en aquest, perquè exigeix d’una vegada per totes actuacions de llarg recorregut que incumbeixen més d’un govern.

El que ve després del diluvi

Toca enterrar els morts. Però no n’hi ha prou amb donar sepultura. Després caldrà donar respostes

El més llegit