El silenci és part de l’agressió

Abans de les vacances d’estiu, vaig llegir un llibre que em va commoure. He parlat d’ell, també escrit, i l’he recomanat, sabent que no és fàcil la seva lectura. El vaig passar a Elvira Lindo. Has de llegir-ho, li vaig dir. Vam quedar per esmorzar i l’hi vaig donar. La seva última novel·la, En la boca del lobo, s’enfronta al mateix tema que el llibre que ens havia reunit, la violència, l’abús sexual, en una de les seves formes més horribles, i ignorades, el que pateixen els menors. Va trigar poc, Elvira, a acabar-lo. M’ha agradat molt, és brutal, quan es deixa ser ella és increïble, em va dir. Ella, l’autora, és Neige Sinno (Vars, França, 1977) i el llibre es titula Trist tigre. Va arribar a les llibreries el 4 de setembre i al nostre país ha generat poca discussió en el debat públic, menys de la que esperava. I no només perquè l’any passat causés sensació a França, Premi Femina, més de 300.000 exemplars venuts. La distància, física i emocional, articula la història de Sinno, el padrastre de la qual va abusar-ne sexualment durant anys. No és una autobiografia, tampoc un testimoni. És una narració, sorprenent i singular, única, sobre l’incest escrita no per buscar consol o cura o refugi en la literatura, sinó per proporcionar tot això a les altres víctimes. Procedent d’una família disfuncional, pares hippies, classe baixa, la mare de Sinno es va casar, jove, en segones núpcies, amb un home que va aparèixer com a salvador, heroi muntanyenc, ben plantat i fornit, i va esdevenir maltractador, monstre. A aquest matrimoni va arribar amb dues filles petites, les més grans de les quals van començar a patir abusos per part del seu padrastre. Sinno va marxar de casa quan va entrar a l’institut. Ja a la universitat, es va atrevir a relatar el que havia sofert a la seva mare, que va viure un any més amb l’agressor, i a denunciar-lo. Nou anys de condemna, reduïda a cinc per bona conducta, va ser el resultat d’un judici que va durar unes hores i del qual l’autora dona complet detall al llibre. Estremeixen el qüestionament de l’abús basant-se en el plaer experimentat i l’anàlisi del comportament matern. Callar per por Des de fa dues dècades, Sinno viu a Mèxic. Tot i que "danyada, envoltada per l’abisme", va sobreviure i sabent que el llenguatge és sempre font de desconfiança, ja que el seu maltractador es va passar anys dient-li coses que no podia creure, va decidir escriure el llibre "com una espècie de rebel·lió forassenyada". Dissabte passat, al tornar a casa, després d’haver assistit als premis Princesa d’Astúries a Oviedo, vaig buscar Trist tigre en una de les meves llibreries i me’n vaig anar a una de les pàgines que vaig deixar marcades: "L’estrany en aquest tipus de violència és que el silenci no és la conseqüència, sinó part de l’agressió". Vaig llegir, en alt, aquesta frase. La rememorava des que va saltar als mitjans el cas d’Íñigo Errejón, acusat, presumptament, d’assetjament sexual. "Tothom ho sabia", hem llegit, sentit, molt, sobre aquesta història. És evident que qui fa aquesta afirmació no és conscient de la gravetat que enclou; altrament, no ho diria. És terrible, també el que no se sap, i mai se sabrà. Pensem en aquestes dones, víctimes, que, en entorns professionals i familiars, callen per por, i en els homes que continuen exercint el seu poder, l’abús, assetjant, en connivència amb gent que els recolza. El silenci, com bé escriu Sinno, és part de l’agressió.

El més llegit