L’aigua va voler fer callar la terra amb el seu soroll eixordador. ¡Silenci!, va ordenar amb supèrbia carregant-se cases i cotxes, fang i vides. Tantes vides. Es va tornar fúria i va convertir homes, dones i nens en personatges d’uns tragèdia. Amb el seu destí marcat per la ira d’un déu antic, per una força invencible, per l’ímpetu de la venjança. Queda un dolor insuportable, la memòria negada d’una tristesa insondable, el buit de tantes absències insubstituïbles. Però, malgrat tot, malgrat el terror viscut i la impotència, queda un últim consol. Un alleujament. Una empara. Perquè, quan tot ja semblava perdut, quan l’aigua famolenca pretenia arrasar-ho tot, quan tants es donaven per vençuts, irremeiablement van aparèixer elles, les mans.