No apareguis pel meu funeral

L’expresident del Porto, Jorge Nuno Pinto da Costa (86 anys), acaba de publicar Azul hasta el final, una mena de llibre de memòries el títol del qual al·ludeix als colors del club que va presidir durant 42 anys, l’època gloriosa del Porto, amb dos títols de Champions i 23 lligues, que van contribuir que el Porto, davant la tradicional hegemonia de la capital del Benfica i l’Sporting de Lisboa, entrés en l’aristocràcia europea del futbol, la del Reial Madrid, el Milan, el Bayern, el Liverpool, el Barcelona… Pinto da Costa no té a Espanya l’aura i la llegenda que atresora al seu país natal. Per això, i malgrat el molt que hem d’aprendre de la terra de Saramago i Lídia Jorge i que amb prou feines coneixem els trendings de l’actualitat portuguesa, no està de més portar a col·lació les aventures d’aquest personatge, convertit a l’altre costat de la frontera en una trituradora de virals i clickbaits. Pinto da Costa porta cinc matrimonis, una de les esposes era 50 anys menor, l’actual en té 46 i a una altra, amb qui no va arribar a passar per l’altar, la va conèixer en un club de cites. El directiu de futbol més premiat del món –amb permís del Florentino del futur– ha sigut objecte de diverses investigacions judicials –sempre absolt– i s’han difós gravacions compromeses que converteixen en una entremaliadura el cas Negreira. L’anomenen el Papa, i reuneix tots els elements de l’home poderós la fortuna del qual li ve de bressol, típic producte del Colegio das Caldinhas, on les famílies benestants de Porto, incloses les propietàries dels grans cellers, enviaven els seus fills indoblegables. Malgrat el que hem dit, el que ha transcendit del seu llibre i descendit al debat de carrer a Portugal és que ja ho té tot llest per al seu sepeli. A la seva edat és normal, pensaran. Ja saben: quina música ha de sonar, com s’ha de desenvolupar el respons, qui prendrà la paraula, etcètera. Fins aquí el que és obvi. El que està en boca dels portuguesos és que Pinto da Costa ha dit qui li agradaria que acudís al seu comiat, però també deixa per escrit una llarga nòmina de noms que de cap manera han d’aparèixer pel funeral, que s’ho mirin des de Vila Nova de Gaia o des del pont de Lluís I. Hi ha gent a qui Pinto da Costa no vol veure ni mort. I dona noms i cognoms. Els actuals directius del Porto, per començar, perquè "van danyar la tranquil·litat" dels seus últims dies com a mandatari del club –va ser destronat a l’abril–, prova que Pinto da Costa era un fill indoblegable, tot i que van acabar doblegant-lo. La llista negra és negra i és llarga. A més, inclou almenys 10 jugadors de l’època daurada del seu mandat, entre els quals, Maniche, ex de l’Atlètic de Madrid. Els acusa d’haver practicat el doble joc de la lleialtat que acaba per engendrar el seu fill natural, la traïció. Fora traïdors. Assumit que un es mor, hi ha persones entossudides a mantenir el control de la situació, fins i tot quan aquesta ja és incontrolable, per impossible. Quines paraules s’escoltaran en el funeral i què no s’ha de dir o amb quin vestit anar-se’n a l’altre barri entren dins del protocol habitual de molta gent previsora encara del costat dels vius. L’extraordinari és anunciar qui són els repudiats en el moment del comiat. Tu no. Tu tampoc. Més que venjança sembla una excentricitat de qui es passa la vida remugant, sense girar full, desenganyat també en una eternitat que nega la pau a alguns morts. Si algun conegut està llegint això, que quedi clara una cosa: el meu funeral serà d’accés lliure. Fins i tot de barra lliure. Total, la pagarà un altre.

No apareguis pel meu funeral

Alguns enterraments ja inclouen llistes negres. L’expresident del Porto acaba de publicar la seva

El més llegit