Història d’una blasfèmia

El passat 14 d’octubre, Donald Trump va celebrar un míting a Oaks, Pennsilvània (EUA), estat natal de Joe Biden i un dels territoris fonamentals a l’hora d’inclinar la balança en la disputa per la presidència nord-americana. Durant l’acte, descrit per l’NPR, la ràdio pública, com un "extravagant esdeveniment musical", el candidat republicà es va mantenir llarga estona davant l’audiència, en silenci, mentre sonaven cançons, entre les quals la versió de Rufus Wainwright de l’Hallelujah de Leonard Cohen. Poques hores després, el cantant i compositor, que ha donat suport a Kamala Harris, va divulgar un comunicat al seu compte d’Instagram en què deia: "Hallelujah s’ha convertit en un himne dedicat a la pau, a l’amor i a l’acceptació de la veritat. Durant anys, m’he sentit summament honrat d’estar connectat amb aquesta oda a la tolerància. Ser testimoni de com Trump i els seus partidaris combregaven amb aquesta música ahir a la nit va ser el súmmum de la blasfèmia". Ja el 2020, setmanes abans que Biden i Trump s’enfrontessin en les eleccions, Wainwright va declarar que no tornaria a interpretar aquest tema de Cohen fins que el llavors president no perdés. Quan el Partit Demòcrata va recuperar la presidència, va penjar un vídeo a les xarxes cantant-la, a casa seva, en batí, si la memòria no em falla. El seu somriure de felicitat, compartit per tots els que vam respirar al conèixer la victòria de Biden, era només comparable a la que va esbossar quan, el 2011, va agafar per primer cop en braços la seva filla Viva, que a més és neta de Leonard Cohen, ja que la mare biològica és Lorca, filla del canadenc. Aquesta alegria de viure, com la cançó de Ray Heredia, va ser el que va dur el cantautor, poeta, novel·lista, a compondre, a principis dels vuitanta Hallelujah, cançó que considerava "bastant alegre" i responia a "un desig d’afirmar la meva fe en la vida, no d’una manera estrictament religiosa, sinó amb entusiasme, amb emoció", va dir el primer cop que la va gravar. Perversió Des d’aleshores, tres versions han passat a la història cultural, la de John Cale (1991), dins d’un disc d’homenatge a Leonard Cohen en què van participar Nick Cave, els Pixies o R.E.M.; la de Jeff Buckley (1994), potser la més preciosa, i la de Wainwright, concebuda per a la banda sonora de la pel·lícula Shrek (2011) i l’única que s’ha utilitzat en la campanya de Trump. Per això el cantant ho considera una "blasfèmia", "paraula o expressió injurioses contra algú o una cosa sagrada", en la seva primera accepció al diccionari. Són fràgils, les paraules, igual que el seu contingut, les realitats que descriuen. Amb el temps, el seu significat, per desús, pot oblidar-se, i el seu mal ús condueix a la seva perversió. Ho veiem diàriament, a la premsa, en les declaracions de càrrecs públics que recorren al càncer com a sinònim de tot el que és nociu per a la societat, per al sistema que ells auspicien, que utilitzen un llenguatge bèl·lic per referir-se a aquesta mateixa malaltia, culpabilitzant, sense voler-ho, les víctimes, que al morir perden batalles inexistents. També en l’apropiació política de termes com llibertat, buit ja de significat, i d’himnes com Hallelujah, l’essència del qual cal defensar de les envestides dels fanàtics, preservar-les per respectar la memòria de Leonard Cohen. Ho va dir ell mateix: "Quan un mira al món, només es pot dir una cosa, i és al·leluia".

El més llegit