En una de les escenes més famoses de L’oncle Vània, de Txékhov, Mikhaïl Lvòvitx Àstrov, un metge rural, ensenya a Ielena Andrèievna, de qui està enamorat, l’obra que el fa sentir més orgullós. Es tracta d’una col·lecció de tres mapes que descriu l’estat de la regió al llarg de cinquanta anys. En el primer, hi ha tot de verd. Boscos on viuen ants i cabres, i un llac amb cignes i ànecs. I petites granges amb cavalls i una estesa de molins. Vint-i-cinc anys després, el bosc s’ha encongit i ja només ocupa una tercera part de la geografia acolorida. "Mirem ara l’actualitat", diu el metge. Es veu un mapa amb clapes de verds, sense continuïtat. El color que definia la presència dels animals pràcticament ha desaparegut. No hi ha granges ni molins. "Representa, per tant", afegeix Àstrov, "una gradual degeneració, que segurament serà completa d’aquí deu o quinze anys". A finals del segle XIX, el metge de Txékhov és un conservacionista que creu en la possibilitat d’un demà més amable, encara que ell no hi sigui per veure’l. Pensa que hauria valgut la pena sacrificar el bosc a canvi de carreteres i ferrocarrils, "si s’haguessin creat escoles i empreses", però resulta que la degradació és conseqüència de la pobresa, que empeny "l’home malalt, afamat i amb fred, a destruir-ho tot sense pensar en el demà, per salvar els seus fills". Txékhov, a pesar de la melancolia i la tristor que es desprèn en les seves obres de teatre, mantenia una visió optimista del futur. Per això també fa dir a Vània: "Els que viuran cent, dos-cents anys, després de nosaltres ens menysprearan per haver fet una vida tan estúpida i lletja; ells potser sí que trobaran el mitjà de ser feliços".