Dos viatges en un

Quan visites un museu inicies dos viatges. Un transcorre entre obres d’art, és clar. Passes d’unes a les altres seguint una línia de punts invisible que el museu disposa subtilment, i que tu pots trencar al teu gust, perquè en la naturalesa d’aquest itinerari fragilíssim hi ha el ser destruït. Avances, t’atures, recules, gires, segueixes endavant, mentre et sorprens, et quedes fred, somrius, et meravelles, despertes, etc. En fi, aquell viatge. Però després hi ha l’altre, el viatge que es construeix amb les companyies inesperades, que l’atzar t’assigna, i amb qui et vas trobant sala rere sala, fins a esdevenir cares familiars uns per als altres. De vegades, després de diverses coincidències, ja no persegueixes les obres d’art, sinó precisament algun dels teus acompanyants. Aquesta manera paral·lela de viatjar pels museus em porta sempre a Vestida per matar (1980), de Brian de Palma, quan el personatge que interpreta Angie Dickinson abandona la consulta del seu psiquiatre i se’n va al MET de Nova York. Enfundada en una gavardina blanca, amb la qual absorbeix encara més el protagonisme, la dona recorre el museu. En un moment donat, s’asseu a admirar un parell de quadres. És llavors quan li crida l’atenció la presència d’un misteriós acompanyant, amb ulleres de sol. Es creuen, es llancen mirades, es perden, es busquen, es retroben. El museu es torna un mer laberint a través del qual es dilucida un joc de seducció amb aparicions i desaparicions, que culmina a la sortida de l’edifici, quan Dickinson veu el desconegut esperant-la en un taxi, en què acaben anant al llit. En la meva visita al Museu de Belles Arts de Bilbao, la setmana passada, em vaig veure embolicat en els dos viatges. En el primer, l’itinerari invisible em va arrossegar per les dues plantes de l’edifici, fins a desembocar davant el Greco de la planta superior, titulat San Francisco en oración ante el Crucificado. L’efecte va ser al·lucinogen, com si s’hagués produït una alteració de l’espai-temps, perquè feia uns minuts m’havia semblat haver vist la mateixa pintura, però a la planta inferior. Vaig baixar corrents, i allà hi havia el quadre del Greco, aquest titulat San Francisco meditando de rodillas, i per a mi indistingible de l’anterior. Entre un Greco i l’altre, però, vaig observar una parella que s’abraçava tota l’estona. Avançaven, s’aturaven, admiraven un Zuloaga, un Goya, un Solana, un Guezala, sempre com si fossin un. El que habitualment una abraçada té de provisori, fugisser, gasós, en ells es tornava sòlid, tenaç, arrelat. Després de coincidir tres vegades en diferents sales em vaig sentir, inevitablement, concernit per ells. Quan els oblidava, els cossos envoltats reapareixien darrere d’una paret. L’abraçada admetia variacions. De vegades un braç que estava a les espatlles baixava a la cintura, o una mà que cenyia la cintura s’introduïa a la butxaca posterior dels pantalons. Però de cop, se’m va fer tard i me’n vaig anar. A la Gran Via, uns passos davant meu, vaig identificar els meus companys de viatge, encara agafats.

El més llegit