El PP, la judicialització i Catalunya

L’informe de l’UCO en relació amb el cas Koldo ha deixat l’exministre de Transports alhora que exsecretari d’organització del PSOE, José Luis Ábalos, a les portes de ser imputat, i Pedro Sánchez en una situació molt incòmoda a causa de l’estreta proximitat existent entre els dos fins a dates recents. Ja no serveix de res el tallafoc aplicat de seguida a Ábalos, que va suposar el seu cessament com a ministre el juliol del 2021 i la seva ulterior renúncia a la secretaria d’organització i més endavant, el febrer del 2024, la seva expulsió del grup parlamentari i del partit quan qui havia sigut la seva mà dreta, Koldo García, va ser imputat per la trama de les mascaretes, perquè com més se sap d’aquesta trama més creixen les sospites que les seves ramificacions poden afectar el president del Govern i el seu entorn immediat. Davant aquesta situació considerada d’extrema gravetat, el PP ha exigit, evidentment de manera infructuosa, la dimissió de Sánchez, i en un comitè de direcció celebrat excepcionalment ahir, ha decidit presentar contra el PSOE una querella a l’Audiència Nacional per presumpte finançament il·legal, suborn i tràfic d’influències, una resposta que resulta tan tèbia com inadequada. Tèbia perquè, tenint en compte que va ser precisament la corrupció el que va propiciar la moció de censura impulsada pel PSOE que el va desallotjar del poder, ara hauria d’estar pensant a pagar-li amb la mateixa moneda. I inadequada perquè una altra vegada els populars, com fan amb la qüestió catalana, s’obliden de quin és el seu paper fonamental com a partit i enreden per un camí, el judicial, que a més seguiria el seu curs amb o sense la seva intervenció. Perquè com a partit responsable el que li correspondria no és continuar judicialitzant la política, sinó erigir-se en alternativa i guanyar políticament. És a dir a les urnes o al Parlament. Per això, més que una querella, el que hauria d’estar-se plantejant el PP, i més sabent que Sánchez ni dimitirà ni convocarà eleccions, és a presentar una moció de censura i armar un programa polític capaç de generar una nova majoria. El problema és que aquesta majoria, com sempre, es juga a Catalunya, que és precisament on la seva irrefrenable tendència a la judicialització –juntament amb l’alarmant absència de programa– li ha dificultat no només la consecució de més vots sinó també d’aliats. Si en un futur immediat el PP vol arribar a governar a través d’una moció de censura necessitarà l’independentisme català, o almenys a una part d’aquest, Junts per Catalunya, que és amb qui té més coses en comú. I per aconseguir-ho haurà de desfer part del camí de la judicialització ja caminat, una cosa que a hores d’ara suposa erradicar les conseqüències judicials del procés retirant per exemple els recursos d’inconstitucionalitat contra la llei d’amnistia o per mitjà de la inèdita via de l’indult anticipat. Però també implica una sensibilitat més gran a les demandes catalanes que es demostraria recolzant un finançament singular per a Catalunya, ja que ja recolza el basc i el madrileny.

El més llegit