La generació Sandvitx i la gestoria

Un dia feiner, en una oficina pública, amb cita prèvia. No hi ha cadires per a tothom; la majoria esperem drets, amb el paperet del torn a la mà, com a la peixateria. Les tres funcionàries no donen l’abast, pim-pam, pim-pam. Per fi, li toca al cavaller que va davant de mi, un home d’uns seixanta anys que acompanya la seva mare; la dona deu estar a prop dels 90 anys. –Venim a veure com està allò de l’ajuda a la dependència. –¿Quan van entregar els papers? –Al juny. –¿I encara no els han trucat? –Doncs no. La noia de la finestreta tecleja a l’ordinador. Revisa els documents. Tot en regla, tot segueix el seu curs. Caldrà esperar. –Ja –diu el fill boomer–. Però és que, a certes edats, esperar... La frase es queda planant en l’aire, com una fulla que, recentment despresa de l’arbre, no s’atrevís a posar-se al taüt de la realitat. Així passen els dies, doncs, de puntetes. Sempre anem esperant alguna cosa. Es calcula que una persona gran dependent, ja sigui pel deteriorament del cos, de la ment o una barreja, requereix una mitjana de 9,6 hores al dia de dedicació. Som una societat envellida, i la cosa va a més. Un informe recent, auspiciat per la Cambra de Comerç de Barcelona, revela que almenys 151.000 persones es dediquen a Catalunya a la cura informal dels majors de 65 anys. D’elles, unes 60.000 (el 40%) formen part del que es coneix com la generació Sandvitx; això és, individus entre els 40 i els 64 anys, filles, fills i parelles de les persones cuidades, espècimens que s’han transmutat en xistorres atrapades entre dues llesques de pa: els pares ancians i, sovint, també els fills menors. Salsitxes invisibilitzades que es posen la gavardina i també van a la feina cada dia. És una etapa duríssima, esgotadora, d’empènyer el carro costa amunt. Pressupost curt L’estudi en qüestió assenyala que si les hores invertides en aquestes cures no convencionals es paguessin a preu de mercat, que no té unes tarifes per tirar coets, la suma ascendiria a 5.811 milions d’euros, és a dir, el 2,2% del PIB català. Déu n’hi do. La majoria (el 66%) d’aquests cangurs del "sandvitx" són dones. Dones que atenen dones, les nostres mares, que ho van donar tot, que es van anar difuminant en atencions que mai van poder monetitzar. La cura és impagable, no té preu. A tot això, el Govern de Salvador Illa s’ha proposat aconseguir una transformació a fons del sector públic, començant per eliminar la cita prèvia obligatòria i suavitzar la fractura digital. Ja ho veurem. Tan sols portar al dia l’agenda mèdica dels avis implica un sudoku. Urgeix un canvi radical en el sistema d’ajudes estatals a la gent gran. El pressupost destinat, a través de la llei de la dependència, es queda curt. Falta un munt de personal en taulells i hospitals. Mentrestant, Puigdemont diu que Illa es disposa a dirigir la Generalitat com si fos una "gestoria". Doncs, ben mirat, no vindrien gens malament quatre anys sense acaloraments, de posar-se els maneguins i començar a fer feina. Els expedients apilats treuen fum.

El més llegit