A la nit, tempesta

Hi ha coincidències que responen a algun tipus de planificació caòtica, impensada, o, en aquest cas, a alguna mena de confluència artística i moral en el temps. Aquest any, per exemple, passa amb La gavina, de Txékhov. Hi ha almenys quatre muntatges que s’han estrenat o estan a punt d’estrenar-se. El de Julio Manrique, al Teatre Lliure; el de la peruana Chela de Ferrari al Centro Dramático Nacional (que ja es va veure al Festival d’Avinyó aquest juliol); una Mouette de Stéphane Braunschweig, a l’Odéon-Théatre de l’Europe; i La gaviota de l’argentí Guillermo Cacace, que s’ha representat aquest cap de setmana al Temporada Alta. ¿Què té aquesta gavina perquè ens enlluerni tant, perquè el seu simbolisme sigui tan actual? "És una comèdia", deia Txékhov, "amb quatre personatges femenins i sis de masculins, i amb un paisatge amb vistes al llac, moltes discussions sobre literatura, poca acció i cinc tones d’amor". Ja sabem que la idea de "comèdia" del rus es basava més en l’aparença superficial de les relacions que no pas en un esclat de conflictes amb afany humorístic. Una aparença que sostenia l’edifici de la desolació, del pas del temps, de les il·lusions frustrades, del desamor i la mort. Un director francès, Arthur Nauzyciel, deia que La gavina ens parla "d’art, d’amor i del sentit de les nostres existències". I afegia que el que podia haver estat "una sarabanda d’amors impossibles esdevé un ball fúnebre i metafísic, una veritable paràbola sobre la condició humana". No és estrany que La gavina torni i torni i ens plantegi de nou els interrogants de sempre, mai no resolts. Els clàssics ho són perquè els creadors els tornen a visitar i perquè els espectadors necessiten confirmar les conclusions de fa uns anys o es veuen empresos a tenir-ne de noves. Aquell "espai buit amb vistes sobre el llac" ens interpel·la perquè continua essent un mirall de la vida que se’ns ofereix perquè ens hi reflectim amb una mirada primigènia. Va dir un crític anglès: "Fa més de cent anys que està escrita i sembla que la van escriure fa menys de cent dies". He vist la versió argentina que deia, al Canal de Salt. Cinc actrius que interpreten els papers principals i les acotacions. Cinc dones assegudes en una taula d’assaig, mentre sembla que repassen el text. No s’aixecaran de la cadira en cap moment. El públic, assegut al seu costat. Tinc un atac de tos i una d’elles m’ofereix un vas d’aigua. És com una "estètica de l’assaig", un camí d’imperfeccions que no té final, que és un espai concèntric, d’íntima complicitat. Maixa diu: "Fa una calor sufocant; sembla que a la nit hi haurà tempesta". A poc a poc, aquelles aparences superficials, aquell il·lusòria provatura, es converteixen en la tragèdia de l’angoixa i el no-res. "Volíem arribar, si és que això és possible", diu el director, "a atènyer el que és sublim des d’un xiuxiueig, tot el que no es pot dir amb paraules, però és allà, davant nostre". Stanislavski parlava de "pauses i mirades, la irradiació dels sentiments interiors". A la nit, tempesta.

El més llegit