Gestoria sense oposició

En la política catalana, una mateixa paraula pot ser alhora excitant o depriment, segons qui l’escolti. Puigdemont acusa Salvador Illa de dirigir la Generalitat com una "gestoria", una paraula que, curiosament, és alhora un insult a les files de Junts i un elogi en les del PSC. L’independentisme que va créixer, va fer eclosió i es va pansir amb l’èpica dels dies històrics odia la normalitat de la gestió, i el socialisme que va caminar per una dura travessia del desert en els anys de la inflamació veu el tedi d’una gestoria com l’adveniment d’un nou temps a Catalunya. Pot ser que la mutació profunda que està patint la presidència de la Generalitat, l’abisme insalvable entre el present i el passat, entre el tarannà d’Illa i el dels seus predecessors independentistes, es resumeixi en aquesta metafòrica "gestoria" que Puigdemont li ha llançat com un insult, però qui sap si pot ser percebuda com un elogi. Sonora indiferència Pot ser que després dels xiulets que va rebre Illa en el Tarraco Arena, com en tots els que rebrà quan trepitgi territori comanxe, hi hagi el malestar dels que es resisteixen a girar full i a abandonar els seus somnis en detriment de la gestió. No obstant, en aquest xoc polític on uns volen agitar i els altres apaivagar, hi ha un fascinant contrast d’estratègies. Mentre Puigdemont es llança a la jugular d’Illa un dia sí i un altre també, el president de la Generalitat li respon amb un silenci impassible i espectral. Puigdemont ataca, Illa calla i evita el cos a cos. No és una tàctica nova: aquell ja llunyà 8 d’agost, mentre Puigdemont buscava l’efectisme amb la seva espectacular fugida, Illa va decidir ni esmentar-lo en el seu discurs d’investidura. Davant el xou, silenci. Des d’aleshores, el president guarda un hermetisme absolut respecte al seu presumpte cap de l’oposició, que ni tan sols s’ha dignat a esmentar. En una gestoria, els gestors gestionen i eviten els conflictes explícits. Per això les respostes d’Illa són purament simbòliques i mai directes. Si va rebre Jordi Pujol no va ser per cap cortesia sinó per una obvietat com la de començar a ocupar silenciosament l’espai de la vella Convergència que Junts voldria recuperar però que es resisteix a fer-ho, ja que fa anys que s’encalla en el mateix dubte de si ser el vell partit d’ordre o el nou rupturista. Illa sap que, després de la fugida del 8 d’agost, ho té molt fàcil per fer-se amo de la transversalitat i la centralitat, tot i que sigui a costa d’aparèixer, efectivament, com un insípid gestor. I és que el nou i silent Govern de Catalunya sembla haver-se adonat que, amb l’excepció dels tuits agitadors de Puigdemont, davant seu té un fabulós desert sense cap oposició. Amb Esquerra en plena guerra civil, el PP sense interès en la política catalana i Junts desdenyant el rol de cap de l’oposició, Illa en té prou amb una sonora indiferència cap als seus rivals polítics per començar la que pinta que pot ser l’era més letàrgica de la història recent de la política catalana. Mentre Puigdemont crida, Salvador Illa es disposa a injectar-nos sense parpellejar una demolidora dosi d’aquesta anestèsia d’aeroports, infraestructures i hospitals, que consoliden la gestoria com a metàfora dels nous temps. Esgotats de tanta èpica inútil, fins i tot hi ha qui s’adormirà a gust.

El més llegit