La Història es repeteix

És estranya, la sensació d’enyorar el que ja es té. No em refereixo a experimentar el desig, infantil, de voler tenir una altra parella, altres amistats, una altra feina, una altra casa, una altra vida, quan, en realitat, totes aquestes alteritats fantasiejades són part d’una existència, la teva, que simplement no valores, o no valores prou. Parlo del neguit, inconsolable, que sent el que es veu obligat, amb l’objectiu de la supervivència, res més, a deixar la seva identitat, no la que falsament aporten les banderes, sinó la que es construeix en un lloc i en un moment determinats. Qui ets, però també la persona en qui aspires convertir-te, perquè ser és un verb que es conjuga millor en present continu, com en els somnis, queda en un temps aturat. L’anhel de qui abandona la seva llar forçat a fer-ho és el retorn, tornar i trobar-ho igual, tot, sense que res hagi passat. Afanys que poden ser infructuosos, ja que de vegades el retorn es demora fins a la impossibilitat i d’altres, a la tornada Ítaca ja no existeix, no la que es recorda. És injust, dolorós, sento, des de la comoditat del sofà, que això passi, que continuï passant, que així es faci Història. Ho penso mentre veig, escolto, llegeixo, les dramàtiques notícies del naufragi a l’illa d’El Hierro en què van desaparèixer mig centenar d’immigrants. "Se sentien els crits en plena nit". L’auxili dels que van perdre la vida en l’intent de poder viure. Tants, diàriament, una tragèdia inacabable, ignorada, políticament pervertida. Em remoc, també, des de la distància insalvable que em protegeix de ser jo l’altra, al comprovar el nombre de refugiats al món, més de 117,3 milions de "persones que, a conseqüència de guerres, revolucions o persecucions polítiques, es veuen obligades a buscar refugi fora del seu país", segons la definició del diccionari i les xifres de l’ACNUR. N’hi ha més, molts més, i la fam, la necessitat, és la causa del seu desterrament, d’aquell èxode amb què la Bíblia va fer ficció. Rebuig a l’immigrant Presumeixo de ser bastant empàtica, el meu ofici, el d’escriptora, ho exigeix. Però hi ha llocs en què no em puc posar. Soc incapaç de ficar-me en el cap obtús de qui rebutja l’immigrant, d’aquell que es parapeta rere les fronteres per protegir-se dels que considera diferents, a qui menysprea perquè no van tenir la seva sort, la de néixer en un país democràtic, lliure, ric, a Occident. Em pregunto què pensarien, aquests que utilitzen un acrònim despectiu per descriure menors, si sabessin que, fa no tantes dècades, es va prohibir l’entrada a Madrid a "famílies procedents d’altres capitals i pobles de la Nació mancats, en general, de mitjans econòmics, sense professió determinada ni domicili en què recollir-se. Així ho especificava el decret que, el 1957, en plena dictadura franquista, es va publicar al BOE "a fi d’evitar els assentaments clandestins". Ho vaig descobrir llegint Pipas, primer llibre d’Esther L. Calderón (Santander, 1981), una història sobre el fabulat avenir dels que vam ser nets d’aquells a qui llavors es va vetar l’entrada a la capital. "La policía se desplegó durante meses en estaciones y carreteras pidiendo papeles (...). Ya estaba bien de venir a probar suerte con lo puesto, venían a decir. Basta ya de tanta avalancha. Basta ya de que cada uno construya su casucha donde pueda, aunque por otro lado sea donde nadie querría hacerlo", escriu Calderón. La Història sempre es repeteix, ho sabem, però hi ha ocasions en què ens sorprèn..

El més llegit