Les reflexions del Sant Pare sobre les dones venen de lluny. No pot dir-se que siguin una novetat. Fa set anys, per exemple, en una homilia, opinava (pontificava, per ser més precisos) que "l’home i la dona no són iguals, no són superiors l’un a l’altra". Fins allà bé, un discurs ajustat als temps, faltaria més. El que el perd és el que ve després. "Però l’home no aporta harmonia; la dona, sí. És la dona qui porta l’harmonia que ens ensenya a acariciar, a estimar amb tendresa, a fer del món una mica bonic". És el que ha repetit en la seva intervenció en la Universitat Catòlica de Lovaina (la KU Leuven). La dona, ha dit, "és acollida fèrtil, cura, dedicació vital" i ha lloat els exemples de la vida quotidiana, "en l’esponsalidad, la maternitat i la virginitat". I s’ha desfet en elogis de la "dignitat de la dona", perquè "l’Església és dona, és la dona de Jesús". I ha rematat la jugada paternalista amb la consideració de la força del que és ser femení, "perquè les dones són més importants que els homes".