El porno, de beata a censura

És parlar del porno, violacions o pràctiques sexuals determinades i no falla, fins i tot entre feministes, qui digui "beates", o "puritanes" o "censura". Això ve perquè vaig fer una reflexió del cas Pelicot i el consum del porno, reconegut per alguns imputats. Alhora, una divulgadora sexual a Instagram va fer un vídeo sobre una pràctica sexual i la falta de consens, que pot portar a situacions desagradables apreses del porno, sobretot per a les dones. Els comentaris es van omplir del que indicava al començament amb l’afegit d’"és que m’agrada" o "no m’importa que m’ho facin". I de passada, es deixa caure allò del puritanisme dins fins i tot d’un feminisme que utilitza arguments beneits masclistes, quan saben de sobres que aquest no és el debat. Això no va de preferències personals en les quals absolutament el feminisme ni ningú hi entra. Això no va del que t’agrada a tu. Això va de les conseqüències socials de determinades situacions. No estem parlant de qüestions banals, parlem d’un afer que pot acabar en delicte i entre reixes, amb antecedents penals que marquin tota una vida i amb víctimes i traumes que de vegades s’enquisten i triguen dècades en solucionar-se. Parlem d’estadístiques que tothom ja coneix. Parlem de menors addictes amb conseqüències de salut. Parlem de porno violent com a el més consumit. Parlem que no hi ha educació sexual i s’aprèn en el porno. Parlem de noies que en teràpia, o fins i tot de manera pública en mitjans, reconeixen que al sexe no li agraden determinades pràctiques, però que, per ser acceptades, que ells no les rebutgin i d’altres no els diguin beates o puritanes, hi accedeixen. Després, això sí, fastiguejades, amb dies de plor i de sentir-se com escombraries. Necessitat de parlar de sexe Parlem de la necessitat de parlar de sexe, de parlar entre dos, i de consentiment. Que després bé que necessitem les lleis que així ho recullen i a veure si acabem per buidar-les de contingut. I en compte amb fins on estenem el desig o l’"a mi m’agrada", que per complaure o no ser rebutjades de vegades accedeixen al que no volen. El mateix amb el "no passa res" o "és normal entre nosaltres" i els seus matisos. Els que hem treballat amb casos de violència de gènere, en què hi havia a més violència sexual, hem escoltat sovint l’"és el normal", "no exageris", "ens tractem així de sempre" o l’"a ell li fa feliç i llavors jo també ho soc". Per negar, normalitzar i restar ferro a la violència ens han educat durant dècades, compte. Afrontem el debat amb arguments i no amb etiquetes per ridiculitzar-nos i, sobretot, per callar. Al final, la por no és quedar de beata o no. És allò de menys i fins i tot ridícul per a qui ho diu. El que fa por és que hi hagi dones violades callades per temor i violadors sense reconèixer que ho són perquè ho van aprendre en el porno violent. Aquest és el problema.

El més llegit